Una excursió diferent

A les dotze del migdia, la meva dona i jo arribàrem, des de Núria, al Pic de l’Àliga, punt de trobada acordat. El temps, immillorable per un dia de tardor: un cel sense núvols, on un sol intens cremava la pell. La grandària majestuosa de les muntanyes, amb alguns dels seus cims ja blanquejats, contrastava amb una vegetació plena de tota classe de tonalitats verdoses, que deixaven enrere l’estiu.

Al refugi situat a la sortida del telefèric, els tres fills d’en Manel, rebien els que anàvem arribant, en total unes cinquanta persones, entre parents i amics, de diferents edats, fins i tot nens petits. Ens van dir que caminaríem uns tres quarts d’hora, pujant i baixant per caminets estrets de muntanya i travessant alguns rierols per damunt les pedres.

Els costava decidir el lloc concret, però finalment van triar un petit replà proper a un desnivell força accentuat. Un cop allà algunes persones van treure de les seves motxilles, diversos estris i també alguns instruments musicals.

En un tres i no res, amb un petit pic i una pala foradaren el terra en una fondària i una amplada aproximada d’un pam. Tot el grup, en rotllana, miràvem amb atenció i en absolut silenci tots els detalls. El fill gran, muntanyenc com el seu pare, d’una bossa que portava tragué l’urna amb les cendres d’en Manel i dirigint una mirada de complicitat a la seva mare i als seus germans, les abocà poc a poc dins el sot, al temps que una flauta, una guitarra i un violí començaren a sonar.

Després, diversos parlaments de record, d’agraïment, cançons, l’hora dels adéus, el cant dels ocells, un parenostre… Molts ulls deixaren anar, durant una bona estona, llàgrimes d’emoció. El moment, entranyable, ho mereixia.

Les restes d’en Manel, descansaven, per sempre, al seu lloc preferit.

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *