Un bon ensurt

En Manel és un home de costums i d’idees fixes, ell i la Teresa són un matrimoni dels clàssics, han complert els seixanta anys, la seva salut és acceptable, tenen els fills independitzats i des del punt de vista econòmic, viuen bé. Fins ara, ells mateixos -en especial la Teresa- eren dels que s’inventaven els seus propis problemes, ja que de forma objectiva es pot dir que gairebé no en tenien. Sense treure’ls-hi la seva importància,el fet que la nena no s’entengui massa bé amb la seva sòcia o que a l’empresa del noi se li han reduït molt les vendes, son temes que ells no poden fer res per resoldre.

Fa un parell mesos, el resultat d’una analítica en la revisió mèdica del Manel, la que es fa cada any de forma rutinària, va desfer la previsible monotonia en la que anaven passant dia rere dia. El Doctor Sans, metge de sempre de la família, parlava de la presència d’un possible tumor, com a responsable d’aquella alteració. La pròpia notícia i tot el reguitzell de visites a hospitals i centres mèdics especialitzats al que han estat sotmesos, junt amb el seguit de proves, ecografies, tacs i ressonàncies, els han trasbalsat la vida de forma important.

La setmana passada, la Teresa, molt aficionada als temes de les medicines alternatives, va convèncer en Manel d’anar a una conferencia que donava una metgessa i que tenia com a títol “la medicina de l’ànima”.

Tot sortint es van trobar un matrimoni, coneguts d’ella, que feia temps no es veien i van asseure’s a una cafeteria per parlar una estona. Després de comentar la brillant exposició que havia fet la conferenciant, l’amiga va explicar amb tota classe de detalls, que havia patit una greu malaltia i l’havien hagut d’intervenir dues vegades i encara estava pendent de que li fessin una tercera operació, però que ja es trobava bé del tot i estava fora de perill.  Com estan aquells amics vostres de Sitges? preguntà el marit de l’amiga. Doncs, va contestar la Teresa, la Joana es va morir fa un any, ja sabeu estava molt delicada i tots els familiars i amics vam pensar que era el millor per ella, doncs la seva malaltia li provocava molt patiment. I tot seguit afegí, el que també es va morir va ser el Quim, el de Gavà. El Quim? Si era jove, oi?, digué l’amiga. Anava cap els setanta, però la seva salut mai havia estat bona, era diabètic i al final li van sorgir moltes complicacions.

En Manel callava, la xerrada de la metgessa no li havia agradat i no se sentia gens bé amb els coneguts de la Teresa. Cada cop que sentia el nom d’un que s’havia mort, era com un cop de martell que li pegaven al cap. Pensava que el proper de la llista d’amics i coneguts seria ell mateix, però no s’atrevia a dir-ho, la seva dona el renyaria i li diria que en aquests moments cal ser positiu i s’han de rebutjar tots els pensaments negatius.

Per què no calla ja aquesta tia?, pensava en el seu interior. Aquesta mena de conversa és el que menys m’interessa i la Teresa anant-li donant corda, fins i tot semblava sentir-se còmode, tot repassant la llista dels morts i malalts.

No tenia ni ganes d’acabar-se de prendre el tallat que havia demanat, pel que tan aviat com li va ser possible, va provocar que s’acomiadessin de forma més o menys educada.

Al cap d’uns dies, a la sala d’espera en Manel sentia el seu cor bategar més fort que mai i notava com la suor li mullava la camisa provocant-l’hi esgarrifances. El Doctor Sans és un home de fesomia seriosa i després de saludar-los els va fer passar a la consulta. La Teresa li va notar una certa brillantor als ulls, va ser com un flash que la va tranquil·litzar. Començaré pel final digué el doctor, hem d’estar contents, no hi ha res molt greu, ho podrem resoldre amb unes quantes medicines i revisions cada tres mesos.

Ja a casa, en Manel recordava una frase de la metgessa de la conferencia: la felicitat depèn més de cóm vivim les coses, que de les coses que vivim. A partir d’ara, es deia ell mateix, procuraré ser més conscient de que la gran majoria de temes ens funcionen bé. Encara que una mica tard, ha arribat el moment de posar en qüestió alguns del meus principis i opinions que sempre he defensat i aprofitaré aquesta etapa viscuda per anar-los canviant.

Dies després, els fills d’acord amb uns amics els van sorprendre: unes entrades per anar tots junts al Molino. Després de l’ensurt i totes les angoixes, calia celebrar-ho!

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *