delete

L’esperança

És un sentiment que expressa la confiança que tenim en aconseguir algun objectiu que desitgem de manera ferma. També és esperar i confiar en què ha de succeir allò que es desitja i es considera bo. Cal contemplar-ne dos aspectes ben diferenciats: l’esperança activa i l’esperança passiva. L’esperança activa és quan les persones posem en marxa iniciatives i accions per assolir les nostres fites i confiem en resoldre pels propis medis la problemàtica plantejada, malgrat aquesta afecti també a terceres persones. Aquesta confiança actua d’estímul i aporta molta força i tranquil·litat. Des d’aquesta perspectiva, és un estat d’ànim i un convenciment personal, pels quals creiem que allò que desitgem o pretenem, és possible d’obtenir-ho amb l’aportació del nostre esforç i es dóna quan tenim la creença ferma de què ho aconseguirem. Significa tenir un al·licient per seguir lluitant, sense baixar els braços. És una forma de sentir-nos vius, esperant activament que alguna cosa succeeixi i sense donar-nos per vençuts pensant que allò que ens interessa no arribarà mai. Aquest al·licient és vital per evitar que aparegui el desànim, un dels frens més importants de la voluntat. L’esperança és una emoció que ens transforma i ens injecta vida. Una llum potent que permet projectar-nos cap un futur millor. Ens connecta a la constància i a l’esforç i ens ajuda a no rendir-nos davant les dificultats i els reptes que la vida ens presenta. Malgrat els seus múltiples significats positius, l’esperança també té altres connotacions diferents. En la seva vessant passiva, és un concepte més semblant a la fe associada a la inevitabilitat del destí, en estar convençuts de què tot és fruit de la casualitat o en la creença de què les coses que hagin de passar, igualment passaran, sense necessitat de què haguem d’intervenir. Per comprovar el contrast entre les dues vessants exposades, veiem també dues cites de personatges importants en l’estudi del pensament humà: Aristòtil veu la versió activa quan diu “l’esperança és el somni de l’home despert” i el filòsof del negativisme Friedrick Nietzsche creu en la visió passiva quan manifesta “l’esperança és el pitjor de tots els mals, ja que sols prolonga el turment de les persones”            ”””A la ciutat d’El Cairo un grup de persones portaven una bona estona esperant un autobús per anar a l’aeroport. Tots anaven a Assuan, al sud del país. En el grup hi havia quatre occidentals, que intranquils preguntaven a les persones del país si sabien què passava. Aquests només es limitaven a respondre: “Alà és gran”. Després de fer algunes gestions pel telèfon mòbil, van localitzar un taxi que els va portar a l’aeroport i van poder agafar l’avió. Els egipcis van haver de viatjar al dia següent. I és que Alà (o qualsevol altra divina providència) no pot estar en tots els petits detalls. Delega aquestes situacions en nosaltres perquè ens espavilem i ens busquem la vida.””” L’esperança no pot suplir mai la nostra acció. Una cosa és tenir esperança i una altra molt diferent és esperar i esperar, sense fer res. Aquesta “falsa” esperança és perillosa i pot conduir a les persones a la mediocritat o a anar per la vida sense rumb, a la deriva de forma permanent. L’esperança actua com un detonant. És un dels sentiments més positius i constructius que tenim les persones i quan està present es desencadena en el nostre interior un desig de lluitar i un ànim especial per afrontar les situacions més complexes. Ens permet tirar endavant quan les nostres...
delete

L’energia

En alguns escrits anteriors i d’una forma indirecta he fet referències al terme energia. Al parlar de l’entusiasme deia que és com una energia que ens omple, ens mobilitza, ens activa i ens accelera, i al parlar de l’esforç vaig dir que és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. Actualment a la nostra societat es parla, sovint, del concepte energia, però poques persones s’aturen a considerar què vol dir aquesta paraula, que prové del grec energos i significava actiu. Durant molt de temps es relacionava només amb la física, però més recentment ha entrat a formar part també d’altres camps com la psicologia, la sociologia i fins i tot l’economia. Algunes definicions d’energia que es poden donar, en el context de les ciències humanes, són: “La fortalesa i la vitalitat que es necessiten per mantenir una activitat”;  “les actituds físiques i mentals de les persones, aplicades a una activitat concreta”;  “la força vital que prové de la consciència humana i que fa que les persones posin en marxa accions i projectes”. Podem diferenciar quatre tipus d’energia: la física, la mental, l’emocional i l’espiritual, que estan connectades entre elles. Al néixer no hi ha, entre les persones, diferències significatives en el seu “nivell quantitatiu” d’energia. Ara bé, amb el pas del temps, cadascun dels quatre tipus d’energia pot afectar, en positiu o en negatiu, a l’evolució del nivell energètic personal. Posem alguns exemples: – Quant al nivell físic tothom sap que el nostre cos necessita accedir diàriament a algunes fonts d’energia externa, com són el menjar, l’aigua, la llum del sol, l’aire que respirem… Si mengem molt poc o si mengem en excés els nostres nivells d’energia baixen i tal com ens aconsellen els dietistes hem de menjar de forma saludable, aliments naturals i amb mesura, si no volem que es produeixin aquestes reduccions. – Respecte al nivell emocional, hi ha una determinada tipologia d’emocions, com són la por, la preocupació, la ira, la tristesa, etc. que en diem negatives i produeixen un descens del nostre nivell d’energia. Al contrari, emocions com l’alegria, l’amor, la comprensió, la serenor, etc. que són positives, ens fan sentir més equilibrats i segurs i augmenten el nostre nivell energètic. – El nivell mental està molt influït per l’experiència que anem acumulant al llarg de la nostra vida. Els hàbits que hem anat adquirint i especialment la nostra pròpia actitud són els que determinen que els nostres pensaments puguin ser positius, que són fonts de benestar i de creixement personal i ens proporcionen una energia elevada, o negatius, que són els que ens resten energia, ens fan sentir cansats i debilitats i en casos extrems -està provat científicament- ens afecten al nostre sistema immunològic, fent-lo més feble. – L’energia espiritual depèn de les nostres creences transcendents, religioses o místiques, que afecten al racó més íntim de la nostra personalitat. Aquí només dir que quan la persona se sent satisfeta i atreta per les seves pròpies creences, les practica i les difon, la seva capacitat energètica augmenta de forma considerable, cosa que no succeeix en el cas contrari. Una font d’energia important, que cal mencionar també és l’autoestima. El psicòleg Daniel Goleman indica en la seva coneguda obra “Intel·ligència Emocional” (1995) que l’autoconsciència, de la que hi formen part tant l’autoconfiança com l’autoestima, és determinant per a què les persones se sentin bé amb la seva situació, el que fa que el seu nivell d’energia augmenti....
delete

Presentació de la lletra E

Sempre m’ha agradat escriure i mai no havia tingut el temps suficient per poder-ho fer amb una certa tranquil·litat i suficient serenor. Quan vaig començar a jubilar-me (ho estic fent de mica en mica, d’una forma llarga i progressiva)  la meva intenció era dedicar-li a l’escriptura una bona part del temps que pensava que tindria lliure. La primera pregunta va ser: sobre què escriure? Inicialment tenia al cap diverses idees, bastant disperses, i a poc a poc em vaig anar inclinant per escriure sobre temes o conceptes dels que tingués coneixements i experiència suficients com per aportar alguna idea nova a algú,  de la que en pogués treure un cert tipus de profit. La intenció va ser escriure articles curts, divulgatius, a l’abast de tothom, sobre temàtiques psicològiques i que fessin referència, més o menys directament, al comportament humà. A part de reflectir la meva manera de pensar, l’objectiu de fons de tots els escrits ha sigut plantejar idees o suggeriments que, sense donar consells, poguessin millorar aspectes de la vida de les persones. El modest llibre “La lletra E” conté els següents deu primers articles: L’Empatia L’Exageració L’Endogàmia L’Equilibri L’Excel·lència L’Entusiasme L’Ecologia Emocional L’Eclecticisme L’Esforç – 1 L’Esforç – 2 Alguns s’han publicat en alguna revista i d’altres, no. Fins i tot n’hi ha algun que ha tingut més sort i em consta que es fa servir com a material formatiu en algunes grans empreses. Tots tenen coses en comú, una d’elles -la principal- és la temàtica, com ja s’ha dit, i una altra -de secundària- és que tots els articles comencen amb la lletra “e”. La veritat és que la idea inicial no contemplava aquesta característica, sinó que va sorgir posteriorment. Un cop escrit el primer (sobre l’empatia) volia treballar el tema de l’endogàmia, però va aparèixer una certa necessitat d’escriure abans sobre l’exageració. O sigui que de cop vaig tenir entre mans tres conceptes que començaven amb la lletra “e” i un dia vaig decidir fer una auto-tempesta de cervells, o sigui amb mi mateix, i la conclusió que vaig treure és que el tema donava bastant de sí i podia tenir una certa continuïtat. També s’ha de dir que amb la lletra “e” sempre he tingut una forta i especial relació d’amor. M’agrada la lletra “e”!  I és que en el meu cognom en tinc 3! Per donar més claredat a les exposicions o per posar exemples més il·lustratius, no he dubtat en els moments que he cregut que calia, fer un “còpia-enganxa” d’altres textos, tant de pensadors actuals com d’anteriors, en especial dels grecs i dels romans, pels que hi tinc una especial predilecció. Una idea que surt en alguns dels articles i que repeteixo ara és que si només “una” persona troba algun motiu per pensar o reflexionar sobre la seva vida o es planteja decidir fer-ne algun canvi, ja haurà valgut la pena la feina feta. JORDI ESTELLER Agraïment i dedicatòria Ha col·laborat amb aquesta feina, l’equip familiar més proper que tinc: la Neus, l’Anna, la Gemma i el Dani. El primer cop d’ull als escrits sempre li dóna la Neus, ella és la que passa el primer “ribot”, ortogràfic i de comprensió. Des del punt de vista tècnic el parer de l’Anna és del tot imprescindible, la forma de comunicar i la coherència interna dels textos. A la Gemma li toca la gramàtica, cercant les millors formes d’expressió de les idees i al Dani li correspon resoldre les baralles que sovint...
delete

L’esforç – 2

L’esforç és un dels valors més positius de tota societat. Una col·lectivitat humana on moltes persones s’esforcen i tenen iniciatives i entusiasme per “fer coses” segur que anirà endavant i progressarà d’una forma important. Actualment es diu que en el nostre teixit social s’està notant una certa pèrdua d’aquest valor i se senten veus en el sentit de què cal recuperar el que es coneix com la “cultura de l’esforç”. Esforçar-se no està avui massa ben vist i són moltes les persones que procuren aconseguir les coses sense “suar massa”. Si no troben algun motiu important per posar-se en marxa, prefereixen quedar-se quiets. No fer res els hi resulta agradable: estar ajagut a la gespa una tarda de primavera o assegut en un banc d’un parc al mig de la ciutat, mentre els altres corren d’un lloc a l’altre apressats per la seva feina, no deixa de tenir, per ells, el seu encant. Una de les raons, entre d’altres, d’aquesta pèrdua del valor social d’esforçar-se és l’educació excessivament permissiva que s’ha anat instal·lant a bastants de les nostres escoles i famílies des de fa uns anys. Aquesta permissivitat condueix al descans, a la inactivitat, ja que si es pot triar entre fer i no fer, es tendeix d’entrada i per estalvi energètic, a no fer res o a fer molt poc. Malgrat això, l’esforç no és antagònic a passar-ho bé. Aquí hi entra la didàctica, que els mestres, quan poden, utilitzen perquè una cosa avorrida i que requereix esforç s’esdevingui divertida i atractiva de fer. Sense negar el valor educatiu que té el joc, no podem, però, caure en el mite vigent a l’educació actual que diu que els fins s’assoleixen d’una manera lúdica, distreta i alegre. La realitat de la vida és que tot costa molt d’esforç i cal fer-ho entendre. El gran repte d’avui és fer atractiu l’esforç. Això no resulta gens senzill i sovint tant els mestres com els pares se senten impotents. Volen fer entendre que a la vida no es regala res i que cal posar-hi el coll per treure’n algun profit, però no acaben de trobar les estratègies ni els mecanismes oportuns per transmetre i arrelar aquest valor tan poderós i essencial. La coacció i el xantatge, en educació, són males conselleres. De vegades, però, és l’únic recurs que queda, ja que sembla que només si s’amenaça o exigeix a canvi de favors els nens reaccionen i s’esforcen. En el fons aquesta manera de potenciar l’esforç és indeguda, perquè no és fa per si mateix, responsablement, sinó tan sols per la “pastanaga”. El qui s’acostuma a actuar mogut per finalitats externes, no integra de forma correcte l’autèntic valor de l’esforç. També hem de fer tots plegats una profunda autocrítica: ens estranya que els jovenets no s’esforcin, però és que en molts casos s’ho troben tot fet. Abans de queixar-se o demanar alguna cosa, ja els hi hem donat el que volen; no experimenten la dificultat i saben que, passi el que passi, tot seguirà el seu curs habitual. Si els hem col·locat dins d’un globus de confort i de comoditat, per què s’han d’esforçar? El filòsof Francesc Torralba senyala que un valor educatiu de primera magnitud és la contrarietat, una de les poques eines que tenim per contrarestar -quan n’hi ha- l’excés de permissivitat. Si a la quitxalla se’ls dóna tot pastat, talladet i filtrat, mai no sentiran la necessitat d’esforçar-se, d’haver de cansar-se, perquè sense el més mínim esforç tenen tot allò...
delete

L’esforç – 1

L’esforç és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. És allò que ens ajuda a conquerir l’objectiu que ens proposem i a vèncer les resistències i superar els obstacles que ens anem trobant pel camí. L’esforç neix gràcies al desig, que és l’impuls intern que li dóna sentit. No tots els desigs, però, desencadenen o justifiquen l’esforç. Només quan som capaços de prioritzar-los i d’assumir la seva factibilitat, és quan hi posem tota la nostra energia vital i aleshores tenim possibilitats de que es facin realitat. Viure és esforçar-se. Les persones no som res més que el resultat del nostre esforç. Cadascú de nosaltres som coneguts pel que hem fet i pel que fem, esforçant-nos, i gràcies a això anem marcant la nostra trajectòria i dissenyant la nostra vida. Són els esforços que fem els que ens fan singulars i ens configuren un determinat caràcter. Però viure també és triar i decidir lliurament per a què cal esforçar-se. Si ens preguntem: què mereix el nostre esforç? obtindrem tantes respostes diferents com persones preguntades. El desig, l’interès o l’atracció per una o altra qüestió, que són els que ens mouen a l’acció, pertanyen a la interioritat de cada persona. El contrari de l’esforç és la peresa, una opció personal i voluntària que ens priva de realitzar els nostres projectes. La mandra és la còmoda instal·lació en el benestar, la incapacitat que algunes persones tenen de posar-se en marxa, tot esperant que els altres actuïn. El mandrós és aquell que no troba motivació per fer res i prefereix seguir amb la seva actitud de passivitat continuada. Se’n pot sortir d’aquesta situació?  Només si pren consciència plena de la seva posició a la vida, serà capaç d’allunyar-se de la mandra i estarà en condiciones d’assolir les fites que es proposi. L’esforç és lluita, una lluita tenaç i contínua, i suposa una tensió, un desgast, un treball físic o psíquic que esgota. També és patir i sacrificar-se, però deixa sempre a les persones un pòsit intern, molt positiu. El fruit de l’esforç és el goig. El goig és una explosió de benestar interior, que té la seva gènesi en l’experiència interna. És una alegria que brota de dins i que irradia cap a fora, és el resultat d’una conquesta, de la conseqüència subjectiva de l’assoliment d’un objectiu. Aquesta alegria, que val la pena viure i justifica sobradament l’esforç fet, no ve motivada per l’elogi exterior, ni depèn de l’aprovació o del reconeixement dels altres, sinó que neix de l’interior d’un mateix. De vegades pensem que hi ha esforços inútils, sobretot quan hem dedicat energia i temps a projectes que després descobrim que no han tingut el valor que suposàvem. Aleshores podem sentir-nos decebuts i fins i tot amargats. Però la realitat és que no hi ha esforços inútils, ja que l’esforç fet sol tenir sempre efectes futurs positius. Ho defineix molt bé un antic i encertat refrany castellà que diu: “Dios no se queda con el sudor de nadie“. Per als grans projectes, no n’hi ha prou amb l’esforç individual, cal enllaçar-se amb els altres: treballar en equip. Perquè l’anxaneta arribi a dalt del castell, convé tenir una bona base, fer pinya, un gran equilibri i fe en tothom. Tot això no és gens senzill, però hi ha persones que amb la seva capacitat d’assolir esforços i el seu entusiasme, són capaços d’engrescar i empènyer als altres amb el seu exemple constant. Aquestes persones...