Sous

Fa uns mesos va aparèixer la noticia de que el Govern britànic tenia la intenció d’endurir la legislació vigent en aquell país per poder fer públics els noms de tots els directius de les empreses que no paguessin el salari mínim als seus treballadors, amb l’objectiu de posar-los en evidència davant la societat i lluitar així d’una manera més decidida contra -deia la nota de premsa- els “empresaris pocavergonyes”.

D’entrada aquest qualificatiu, que sembla dur, quant hi reflexiones no ho és tant, doncs no deixen de ser persones que aprofitant-se d’una conjuntura socialment difícil i complexa, abusen d’altres persones en situació de debilitat i fan una competència deslleial a la immensa majoria d’empresaris que compleixen de forma escrupolosa amb la legalitat vigent. 

En paral·lel ens anem assabentant del numero creixent de directius de grans empreses, públiques i privades, amb unes retribucions astronòmiques. Fins i tot s’han publicat els noms del “top ten” d’Europa, que guanyen, en Euros, sous de més de vuit xifres.

A Espanya els 100 directius de la banca que cobren més d’un milió d’euros anuals, tenen una retribució mitja de 2.168.000 €, dels quals 913.000 son en concepte de salari fix i 1.255.000 en bonus.

Tenint en compte que el salari mínim a Espanya és de 9.000€, la mitja dels 100 directius més ben pagats de la banca guanyen 240 vegades més!

O sigui, que mentre els sous baixos els empenyem cap avall, inclús per sota del mínim legal, els sous alts es van disparant cap amunt, gairebé sense control. Evidentment això equival a que cada cop les diferències són més grans.

Fa unes setmanes els suïssos, que tenen una democràcia petita, però autèntica, van rebutjar en un referèndum, limitar els sous més alts de les empreses a 12 vegades el sou més baix (moviment 1:12)  En un principi les enquestes indicaven que guanyaria la proposta del “si” (55-45) però poc a poc la propaganda de la “por” promoguda per les grans empreses es va anar imposant i el resultat final va ser 35-65. En pocs mesos es va girar l’opinió de la gent: 20 punts!

Algunes grans empreses multinacionals fan una excel·lent gestió de l’amenaça i aconsegueixen que els seus treballadors votin i acceptin un “retrocés” de les seves condicions laborals o dels seus beneficis socials, ja sigui treballant més hores o amb sous inferiors, sobretot per les persones noves que s’incorporen a l’empresa, quasi sempre joves, que són els gran sacrificats de la situació actual.

Matitzacions sobre el tema, que val la pena assenyalar: per una part, que aquesta gestió de l’amenaça queda fora de l’abast i de la voluntat de les petites i mitjanes empreses, per la seva pròpia peculiaritat, i per una altra, que és lògic pensar que avui la gent prefereix renunciar a alguns del seus drets, inclús a part del seu sou abans de quedar-se sense ingressos, sense feina i anar a l’atur.

Cal suposar que aquesta situació seguirà així o fins i tot empitjorant mentre duri l’actual conjuntura de crisi, provocada per la cobdícia i falta d’ètica d’una part del sistema financer internacional, que amb les seves especulacions, maquinacions i maniobres han sigut els responsables de l’empobriment a tot el món de milions de persones que han perdut la seva feina, part dels seus estalvis i en alguns casos fins i tot les seves vivendes.

Fins i tot el Papa Francisco, que sembla home valent, amb sensibilitat social i decidit a fer canvis, ha dit coses com: “hem de dir NO a una economia de l’exclusió i de la desigualtat” i “una reforma financera que tingui molt en compte l’ètica requerirà un canvi d’actitud enèrgic per part dels dirigents polítics. Cal afrontar aquest repte amb determinació i visió de futur”.

Algunes dades ens indiquen que a l’any 2012 hi havia al nostre país 1.625 persones amb una fortuna de més de 25 Milions d’Euros en dipòsits dineraris, 107 més que l’any anterior, i que a nivell mundial, l’1% de la població acumula el 50% de la riquesa de tot el planeta.

Tanmateix el Word Economic Forum, format per les persones que influeixen més directament en el govern del món i que es reuneixen anualment a la ciutat suïssa de Davos, considera que l’escletxa creixent que es dona avui entre els ingressos dels pobres i els dels rics suposa el risc més important per l’economia global en els propers deu anys. Jennifer Blanke, economista en cap d’aquesta institució amb seu a Ginebra ha dit: “durant molt de temps la bretxa es va anar tancant, però des de fa un temps s’està eixamplant exageradament. La gent no està disposada a acceptar aquest estat de coses i per tant la creixent desigualtat pot erosionar de forma perillosa el model social”

Malgrat tot no es veu en aquest moment ni a Espanya ni a Occident, en general, a la gent amb capacitat organitzativa i indignació suficient per mobilitzar-se, sortint al carrer per dir “prou”. I al referir-me a la gent no vull dir sols les capes més desfavorides de la població sinó les classes mitjanes que són les que estan patint un empobriment continuat, suportant una molt alta pressió fiscal real.

Diuen que els moviments de protesta o agitació social moltes vegades es desencadenen per una guspira innocent, que sorgeix quan menys es pensa i provoca un petit foc inicial que després resulta impossible d’apagar per les dimensions que ha anat prenent. Avui al nostre país, de guspires, entre la situació econòmica i la corrupció política n’hi han per tot arreu i quasi a diari.

La pregunta que, en especial els directius de “recursos humans” i els responsables màxims de les empreses, s’hauran de formular en un futur, esperem que no massa llunyà, quan l’economia millori i es vagi creant ocupació és: com reduir aquestes diferencies tan exagerades i injustes que s’han anat generant entre sous alts i sous baixos (rics i pobres)?  Penso que no serà fàcil de respondre, doncs caldrà canviar molts dels paradigmes vigents a l’actualitat.

 

JORDI ESTELLER

Gener 2014

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *