L’esperança

És un sentiment que expressa la confiança que tenim en aconseguir algun objectiu que desitgem de manera ferma. També és esperar i confiar en què ha de succeir allò que es desitja i es considera bo.

Cal contemplar-ne dos aspectes ben diferenciats: l’esperança activa i l’esperança passiva.

L’esperança activa és quan les persones posem en marxa iniciatives i accions per assolir les nostres fites i confiem en resoldre pels propis medis la problemàtica plantejada, malgrat aquesta afecti també a terceres persones. Aquesta confiança actua d’estímul i aporta molta força i tranquil·litat.

Des d’aquesta perspectiva, és un estat d’ànim i un convenciment personal, pels quals creiem que allò que desitgem o pretenem, és possible d’obtenir-ho amb l’aportació del nostre esforç i es dóna quan tenim la creença ferma de què ho aconseguirem.

Significa tenir un al·licient per seguir lluitant, sense baixar els braços. És una forma de sentir-nos vius, esperant activament que alguna cosa succeeixi i sense donar-nos per vençuts pensant que allò que ens interessa no arribarà mai. Aquest al·licient és vital per evitar que aparegui el desànim, un dels frens més importants de la voluntat.

L’esperança és una emoció que ens transforma i ens injecta vida. Una llum potent que permet projectar-nos cap un futur millor. Ens connecta a la constància i a l’esforç i ens ajuda a no rendir-nos davant les dificultats i els reptes que la vida ens presenta.

Malgrat els seus múltiples significats positius, l’esperança també té altres connotacions diferents. En la seva vessant passiva, és un concepte més semblant a la fe associada a la inevitabilitat del destí, en estar convençuts de què tot és fruit de la casualitat o en la creença de què les coses que hagin de passar, igualment passaran, sense necessitat de què haguem d’intervenir.

Per comprovar el contrast entre les dues vessants exposades, veiem també dues cites de personatges importants en l’estudi del pensament humà:

Aristòtil veu la versió activa quan diu “l’esperança és el somni de l’home despert” i el filòsof del negativisme Friedrick Nietzsche creu en la visió passiva quan manifesta “l’esperança és el pitjor de tots els mals, ja que sols prolonga el turment de les persones”           

”””A la ciutat d’El Cairo un grup de persones portaven una bona estona esperant un autobús per anar a l’aeroport. Tots anaven a Assuan, al sud del país.

En el grup hi havia quatre occidentals, que intranquils preguntaven a les persones del país si sabien què passava. Aquests només es limitaven a respondre: “Alà és gran”.

Després de fer algunes gestions pel telèfon mòbil, van localitzar un taxi que els va portar a l’aeroport i van poder agafar l’avió. Els egipcis van haver de viatjar al dia següent.

I és que Alà (o qualsevol altra divina providència) no pot estar en tots els petits detalls. Delega aquestes situacions en nosaltres perquè ens espavilem i ens busquem la vida.”””

L’esperança no pot suplir mai la nostra acció. Una cosa és tenir esperança i una altra molt diferent és esperar i esperar, sense fer res. Aquesta “falsa” esperança és perillosa i pot conduir a les persones a la mediocritat o a anar per la vida sense rumb, a la deriva de forma permanent.

L’esperança actua com un detonant. És un dels sentiments més positius i constructius que tenim les persones i quan està present es desencadena en el nostre interior un desig de lluitar i un ànim especial per afrontar les situacions més complexes. Ens permet tirar endavant quan les nostres forces sembla que ens abandonin i tenir la voluntat necessària per seguir, encara que el camí sigui de forta pujada.

Se sol dir, amb raó, que el present és l’únic real que hi ha, ja que el passat ha deixat d’existir i el futur està ple d’incerteses. Tot i així, el present perdria bona part del seu sentit, o tot, si no portés implícit el combustible de futur que representa l’esperança.

Dit d’una altra forma, l’esperança és una inversió d’il·lusions i expectatives que cal treballar des del present. Només així s’obtenen millores pel futur. I és que el futur, per la seva pròpia inseguretat, es converteix en una necessitat en la que hem de creure, pensar-hi i lluitar-hi cada dia.

A l’entorn de tot això, l’actitud personal no pot ser una altra que la de treballar fins a convertir l’objectiu en una realitat i aquesta mateixa actitud és la que ens permetrà recuperar l’equilibri després de cada ensopegada i a aixecar-nos després de cada caiguda. Tots sabem que, per desgràcia, les contrarietats i els problemes ens vénen tot sols i sorgeixen quan menys ho pensem.

Es diu que “mentre hi ha vida, hi ha esperança”, però analitzant-ho bé, penso que és millor dir-ho al revés: “només si hi ha esperança, hi ha vida”

Moltes gràcies.

JORDI ESTELLER

Febrer 2014

 

esperança i mans

 esperança i feina   esperança treball

 

 

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *