L’esforç – 2

L’esforç és un dels valors més positius de tota societat. Una col·lectivitat humana on moltes persones s’esforcen i tenen iniciatives i entusiasme per “fer coses” segur que anirà endavant i progressarà d’una forma important.

Actualment es diu que en el nostre teixit social s’està notant una certa pèrdua d’aquest valor i se senten veus en el sentit de què cal recuperar el que es coneix com la “cultura de l’esforç”.

Esforçar-se no està avui massa ben vist i són moltes les persones que procuren aconseguir les coses sense “suar massa”. Si no troben algun motiu important per posar-se en marxa, prefereixen quedar-se quiets. No fer res els hi resulta agradable: estar ajagut a la gespa una tarda de primavera o assegut en un banc d’un parc al mig de la ciutat, mentre els altres corren d’un lloc a l’altre apressats per la seva feina, no deixa de tenir, per ells, el seu encant.

Una de les raons, entre d’altres, d’aquesta pèrdua del valor social d’esforçar-se és l’educació excessivament permissiva que s’ha anat instal·lant a bastants de les nostres escoles i famílies des de fa uns anys. Aquesta permissivitat condueix al descans, a la inactivitat, ja que si es pot triar entre fer i no fer, es tendeix d’entrada i per estalvi energètic, a no fer res o a fer molt poc.

Malgrat això, l’esforç no és antagònic a passar-ho bé. Aquí hi entra la didàctica, que els mestres, quan poden, utilitzen perquè una cosa avorrida i que requereix esforç s’esdevingui divertida i atractiva de fer.

Sense negar el valor educatiu que té el joc, no podem, però, caure en el mite vigent a l’educació actual que diu que els fins s’assoleixen d’una manera lúdica, distreta i alegre. La realitat de la vida és que tot costa molt d’esforç i cal fer-ho entendre.

El gran repte d’avui és fer atractiu l’esforç. Això no resulta gens senzill i sovint tant els mestres com els pares se senten impotents. Volen fer entendre que a la vida no es regala res i que cal posar-hi el coll per treure’n algun profit, però no acaben de trobar les estratègies ni els mecanismes oportuns per transmetre i arrelar aquest valor tan poderós i essencial.

La coacció i el xantatge, en educació, són males conselleres. De vegades, però, és l’únic recurs que queda, ja que sembla que només si s’amenaça o exigeix a canvi de favors els nens reaccionen i s’esforcen. En el fons aquesta manera de potenciar l’esforç és indeguda, perquè no és fa per si mateix, responsablement, sinó tan sols per la “pastanaga”. El qui s’acostuma a actuar mogut per finalitats externes, no integra de forma correcte l’autèntic valor de l’esforç.

També hem de fer tots plegats una profunda autocrítica: ens estranya que els jovenets no s’esforcin, però és que en molts casos s’ho troben tot fet. Abans de queixar-se o demanar alguna cosa, ja els hi hem donat el que volen; no experimenten la dificultat i saben que, passi el que passi, tot seguirà el seu curs habitual. Si els hem col·locat dins d’un globus de confort i de comoditat, per què s’han d’esforçar?

El filòsof Francesc Torralba senyala que un valor educatiu de primera magnitud és la contrarietat, una de les poques eines que tenim per contrarestar -quan n’hi ha- l’excés de permissivitat. Si a la quitxalla se’ls dóna tot pastat, talladet i filtrat, mai no sentiran la necessitat d’esforçar-se, d’haver de cansar-se, perquè sense el més mínim esforç tenen tot allò que desitgen.

Pot semblar un pèl cruel posar un entrebanc a algú, fer-li passar una mala estona situant-lo davant d’una contrarietat però, en el fons, si se’ls posa una dificultat no és per gust, sinó perquè puguin aprendre, per ells mateixos i amb una certa disciplina, a trobar la millor solució.

Els pares i els mestres han de posar contrarietats als nens, adequades i pertinents per a les seves edats i han d’ajudar-los i donar-los eines per afrontar-les amb garanties d’èxit.

També hi ha molts nens, adolescents i joves que s’esforcen per assolir determinats horitzons, que són lluitadors i treballadors i pateixen quan no els surten bé les coses. S’ha de ser suficientment elàstic per donar confiança, reconeixement i esperança a tots els qui s’esforcen amb autenticitat, però, a la vegada, ser prou exigents per suscitar l’esforç en aquells que, per dir-ho d’una manera col·loquial, es gronxen, o senzillament esperen que els altres els hi treguin les castanyes del foc.

Als que són pares o mestres els hi desitjo molt d’encert en la seva tasca educativa. És molt necessari capgirar la tendència actual i recuperar la cultura de l’esforç amb totes les vessants positives que té i cal ser conscients que és un tema de capital importància: ens hi juguem el nostre futur com a societat.

JORDI ESTELLER

Maig 2013

 

21 Nen fent gimnàs                                    22

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *