L’esforç – 1

L’esforç és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. És allò que ens ajuda a conquerir l’objectiu que ens proposem i a vèncer les resistències i superar els obstacles que ens anem trobant pel camí.

L’esforç neix gràcies al desig, que és l’impuls intern que li dóna sentit. No tots els desigs, però, desencadenen o justifiquen l’esforç. Només quan som capaços de prioritzar-los i d’assumir la seva factibilitat, és quan hi posem tota la nostra energia vital i aleshores tenim possibilitats de que es facin realitat.

Viure és esforçar-se. Les persones no som res més que el resultat del nostre esforç. Cadascú de nosaltres som coneguts pel que hem fet i pel que fem, esforçant-nos, i gràcies a això anem marcant la nostra trajectòria i dissenyant la nostra vida. Són els esforços que fem els que ens fan singulars i ens configuren un determinat caràcter.

Però viure també és triar i decidir lliurament per a què cal esforçar-se. Si ens preguntem: què mereix el nostre esforç? obtindrem tantes respostes diferents com persones preguntades. El desig, l’interès o l’atracció per una o altra qüestió, que són els que ens mouen a l’acció, pertanyen a la interioritat de cada persona.

El contrari de l’esforç és la peresa, una opció personal i voluntària que ens priva de realitzar els nostres projectes. La mandra és la còmoda instal·lació en el benestar, la incapacitat que algunes persones tenen de posar-se en marxa, tot esperant que els altres actuïn.

El mandrós és aquell que no troba motivació per fer res i prefereix seguir amb la seva actitud de passivitat continuada. Se’n pot sortir d’aquesta situació?  Només si pren consciència plena de la seva posició a la vida, serà capaç d’allunyar-se de la mandra i estarà en condiciones d’assolir les fites que es proposi.

L’esforç és lluita, una lluita tenaç i contínua, i suposa una tensió, un desgast, un treball físic o psíquic que esgota. També és patir i sacrificar-se, però deixa sempre a les persones un pòsit intern, molt positiu.

El fruit de l’esforç és el goig. El goig és una explosió de benestar interior, que té la seva gènesi en l’experiència interna. És una alegria que brota de dins i que irradia cap a fora, és el resultat d’una conquesta, de la conseqüència subjectiva de l’assoliment d’un objectiu. Aquesta alegria, que val la pena viure i justifica sobradament l’esforç fet, no ve motivada per l’elogi exterior, ni depèn de l’aprovació o del reconeixement dels altres, sinó que neix de l’interior d’un mateix.

De vegades pensem que hi ha esforços inútils, sobretot quan hem dedicat energia i temps a projectes que després descobrim que no han tingut el valor que suposàvem. Aleshores podem sentir-nos decebuts i fins i tot amargats. Però la realitat és que no hi ha esforços inútils, ja que l’esforç fet sol tenir sempre efectes futurs positius. Ho defineix molt bé un antic i encertat refrany castellà que diu: Dios no se queda con el sudor de nadie.

Per als grans projectes, no n’hi ha prou amb l’esforç individual, cal enllaçar-se amb els altres: treballar en equip. Perquè l’anxaneta arribi a dalt del castell, convé tenir una bona base, fer pinya, un gran equilibri i fe en tothom. Tot això no és gens senzill, però hi ha persones que amb la seva capacitat d’assolir esforços i el seu entusiasme, són capaços d’engrescar i empènyer als altres amb el seu exemple constant. Aquestes persones mereixen tota classe d’elogis i són molt valorades per liderar equips de feina, ja que obtenen bons resultats i fan més fàcil l’assoliment d’èxits, cosa que no està a l’abast de tothom.

Des de fa un temps, a la nostra societat s’observa una certa pèrdua d’aquest valor i es diu que ens convé molt recuperar el que es coneix com la “cultura de l’esforç”. Per educar als joves, inculcant-los aquesta cultura, s’ha de començar de ben petits i és una tasca tant de la família com de l’escola. En parlaré en una segona part d’aquest article.

Per acabar, una reflexió. Si algun lector creu que pertany al grup de gent que li costa trobar motivacions a la vida i és dels que es limiten a anar passant el temps, a cremar dia rere dia, com el que espera desencisat que passi l’últim tren, potser és el moment de fer un cert replanteig del seu “full de ruta”. Només dir-li: es pot fer!  La vida està plena d’oportunitats i val la pena viure-la amb tota la seva intensitat.

JORDI ESTELLER

Abril 2013

 

18              19                 20El Mahatma Gandhi va dir: “la nostra recompensa es troba més en l’esforç que fem que no en el resultat que obtenim.                   Un esforç total és una victòria completa”

 

    

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *