L’entrevista

La Carme i l’Antoni estaven esmorzant i com cada dia a aquesta hora tot el pis quedava impregnat d’una forta olor de cafè, que als dos els hi agradava força. Quina roba et posaràs? va preguntar la Carme. Doncs la de cada dia: els pantalons de pana, la camisa a quadres i l’anorac verd. Que et penses que vaig a un casament?

Jubilat des de fa uns pocs mesos, l’Antoni sempre s’havia distingit per ser un home enèrgic i d’empenta. Era crític amb els temes socials relacionats amb la seguretat i amb l’educació dels joves. Aquestes son les nostres grans deficiències, deia.

Sovint se’l sentia dir frases com: on estan els nostres valors? on han quedat el respecte pels demés, la cultura de l’esforç i del treball ben fet? Algú ha d’intentar solucionar tot el que no funciona: sortint a passejar el gos o asseguts tot el dia al sofà, davant el televisor, no arreglarem mai res!

Havia demanar una reunió amb el Conseller d’Educació doncs no estava gens d’acord en com s’educava als joves, que un marrec li alci la veu a un mestre o als seus pares, on s’ha vist això?, on hem deixat la disciplina?, aquí tothom te drets, només! I les obligacions, de qui son?, on anirem a parar, com a societat?, hem de posar-hi remei!

La Carme intentava calmar-lo, dient-li que ell tot sol no podria canviar el món, però no li feia gens de cas, al contrari, s’encenia cada cop més i la indignació quasi era el seu estat normal de vida.

Mitjançant el regidor del barri, havia aconseguit que l’alcalde li concedís una entrevista i estava citat a les dotze del migdia. Li penso cantar la canya, li digué a la Carme, vull que em digui on posen la guàrdia urbana. Enlloc se’n veu cap, a no ser per posar multes als cotxes, ben amagadets en algun racó; qui vigila les bicis que van per les voreres a tota velocitat, espantant als vells, qui controla els pidolaires que cada cop n’hi ha més i els carteristes de la rambla que roben als turistes i els que van mig en pilotes pel passeig marítim? Ell n’és el responsable de tot això.

Mentre estava a la sala d’espera de l’alcaldia, recordava el dia que la Carme li va dir que s’havia compromès a acompanyar la seva mare a passejar una estona tots els matins. Pobra dona, si no hi vaig, estarà tot el dia sense sortir de casa, li va dir. I és que té molta por, d’ençà que una bicicleta per poc l’atropella, anant per la vorera, encara se sent més insegura. Ja saps que des de que li van posar la pròtesi al genoll ha de caminar amb bastó.

Aquell va ser el dia que l’Antoni es va rebel·lar contra ell mateix; ara que per fi estaven els dos jubilats, als matins tocava treure a passejar la sogra i a les tardes, es clar, a recollir els néts a l’escola i sense comptar quan se’ls havien de quedar tot el dia perquè algun havia agafat angines, febre, cagarrines … i és que els nens petits sempre tenen alguna cosa! Tants anys de cotització a la Seguretat Social per això?  S’havia de fer alguna cosa per lluitar contra aquesta injustícia: és que ens toca fer de criats de tothom!

Cavil·lant i ficat dins les seves cabòries, va sentir un ordenança dient el seu nom. S’aixecà de cop, i de sobte tot li va començar a donar voltes i més voltes i … ja no recorda res més.

Quatre dies després, al llit de l’hospital i ple de tubs per tot arreu, agafant-lo amb tendresa de la mà, la Carme li explicà que a l’Ajuntament s’havien portat molt bé, l’ambulància va venir de forma ràpida i el servei d’urgències de l’hospital i el personal de cures intensives, tots ells molt amables, van fer una bona feina.

El seu cor havia estat el responsable de l’ensurt, però de forma miraculosa i gràcies als excel·lents professionals de la sanitat pública, ja estava fora de perill. A partir d’ara, només s’hauria de prendre unes quantes pastilles per esmorzar, dinar i sopar i agafar-se la vida d’una forma més tranquil·la. Aquell mateix dia va rebre una carta de l’alcalde, desitjant-li una feliç recuperació.

Encara a l’hospital, l’Antoni va arribar a la conclusió de que potser seria millor que els moviments reivindicatius de tipus socials, els impulsessin i els dirigissin la gent més jove.

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *