L’endogàmia

Per apropar-nos al significat de la paraula “endogàmia” no ens ajuden gaire els diccionaris tradicionals, ni el wikipedia, ni quasi tampoc el google. La definició més comú que trobem és “la unió, matrimoni o reproducció entre individus d’ascendència comuna, o sigui, de la mateixa família”.

La meva intenció no és tractar aquesta vessant del significat, sinó una altra que també té la paraula “endogàmia”, bastant utilitzada en les ciències socials i que es refereix al fet de què les institucions, les famílies o les persones estiguin o visquin més o menys tancades en elles mateixes.

Quant a les persones, tots coneixem gent que, producte d’una rutina constant de molts anys, no és capaç de sortir del seu cercle gairebé “viciós” de feina-casa-televisió… i poca cosa més. El lloc on estan millor és a casa seva, surten poc i no solen tenir massa relacions socials. No van de vacances i no els agrada viatjar. Tenen pocs hobbies i els que tenen els fan des de casa, com ara col·leccionar, etc.

Resumint: són persones que viuen tancades en sí mateixes i rebutgen quasi tot el que els arriba de l’exterior. És com si tinguessin totes les seves “finestres” tancades.

Quant a les famílies, podríem dir que són endogàmiques aquells grups de persones, parentes entre sí -també anomenats “clans”- que només es fan entre ells i tenen poques relacions amb els que no són del seu grup o de la seva pròpia família. Viuen en el seu món, tenen els seus paradigmes i les seves creences, en general d’una gran rigidesa. Reclosos en el seu interior, quan han d’incorporar un nou membre, per exemple un futur “gendre” o “nora”, els hi costa d’acceptar-los i més si es tracta de persones d’una altra raça, nacionalitat o fins i tot idioma; i als nouvinguts també els hi és molt difícil integrar-s’hi i adaptar-se als seus costums.

Aquest aïllament voluntari provoca, tant a les persones com a les famílies descrites, un empobriment “social” que només podran evitar “obrint finestres” que permetin l’entrada de nova llum i claror de fora.

A nivell d’institucions, la que potser rep més vegades el qualificatiu d’endogàmica és la universitat. El món acadèmic té fama d’autoalimentar-se ell mateix amb les seves teories, allunyades moltes vegades del món real. Malgrat tot, darrerament es noten alguns tímids símptomes de què volen obrir-se més a les empreses i a la societat en general.

El món de la política tampoc no s’escapa de l’endogàmia i s’evidencia sobretot quan hi ha eleccions: els primers de les llistes de la majoria dels partits sempre són els mateixos. Cal que tinguin un fracàs força estrepitós perquè s’obrin a la renovació i es produeixin relleus.

En altres organitzacions, entre elles les empreses, l’endogàmia pot arribar a ser un problema important. En casos extrems pot arribar a suposar el seu certificat de defunció, una mena de suïcidi, lent i que no molesta a ningú, però que porta a la desaparició. Cada cop és més convenient que les persones que hi treballen puguin aixecar el cap i sortir a veure què passa a l’exterior i quin aire es respira en altres espais i entorns.

Quan les organitzacions s’obren, es tornen més “diverses” i l’acceptació d’aquesta diversitat, entesa en el sentit més ampli possible, no és gens senzilla. Es pot produir un sentiment barrejat de por i rebuig, que transmet a l’interior de la pròpia organització unes vivències que justifiquen una endogàmia autoalimentada per “seguir dins”, sense mirar cap a fora, pensant només en el que ens poden prendre, robar, copiar, etc.

Per tal d’evitar un tancament excessiu, els experts recomanen que en el nucli dirigent de les organitzacions, no hi hagi una uniformització constant d’idees i criteris. Les unanimitats permanents no són possibles i, si es donen, moltes vegades no són sinceres. Amb la diversitat serà més complex arribar a acords per prendre decisions, hi haurà contradiccions, tensions i punts de vista divergents, però la pròpia organització es nodrirà d’una vitalitat i d’un dinamisme que li donaran més energia i la faran més potent.

És clar que aquesta diversitat no ha de suposar perdre la pròpia cultura, normalment basada en uns valors estables i coherents que permeten millorar el coneixement i fidelitzar els empleats, els clientes i els proveïdors.

Conclusió: no s’ha de tenir por d’obrir-se a l’exterior. En la seva “Al·legoria de la caverna”, Plató ja ens ho va dir fa uns dos mil cinc-cents anys. Dels altres podem aprendre moltes coses, només necessitem modèstia i humilitat per reconèixer que en algunes coses en saben més que nosaltres. Creure’s “el melic del món” avui està totalment desfasat.

En els tres nivells, el de les persones, el de les famílies i el de les institucions, i com a quasi tot a la vida, cal buscar de forma permanent l’equilibri i la combinació intel·ligent entre el que s’ha de renovar i el que no. Quan l’aconseguim, aquest equilibri ens portarà a l’excel·lència.

Novembre 2011

5   6   7

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *