L’eclecticisme

S’entén per eclecticisme el procediment que consisteix en seleccionar alguns principis o conceptes de diferents doctrines filosòfiques, polítiques, socials o religioses i barrejar-los o conjuntar-los en una nova doctrina, buscant una combinació harmònica entre els elements triats de cada una de les diverses idees, que encara que aparentment tinguin posicions contraposades, es creu que poden ser concordants en alguns aspectes.

L’origen de la paraula ve del grec, “eklegein”, que significa escollir. Des del punt de vista històric, el començament d’aquest mètode el trobem a partir del segle II abans de Crist, com una forma de sintetitzar les troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior a Sòcrates.

En la dialèctica eclèctica hi ha uns elements que hi són sempre presents: l’oposició al radicalisme i al dogmatisme, en nom de la tolerància i el consens. Una de les seves característiques més importants és la moderació constant, fins i tot respecte de la seva pròpia identitat.

No deixa de ser una forma d’actuar i de jutjar que adopta postures intermèdies, intentant trobar solucions que evitin els extrems oposats.

Resumint, és un mètode de treball que procura la conciliació d’idees i opinions de sistemes diferents i fins i tot oposats, amb l’objectiu d’aconseguir una síntesi equilibrada entre elles, per beneficiar-se del millor de cadascuna, a criteri de l’autor.

Un cop descrit o definit el concepte, anem a veure on trobem a l’actualitat la seva aplicació.

En primer lloc, sovint està reflectit a la política. No deixa de ser lògic, ja que en la seva base més profunda, la política intenta plasmar a la societat determinats pensaments filosòfics, de diverses tendències. De totes formes, no podem obviar que la prioritat avui està en l’economia i en com posar en pràctica i mantenir una bona gestió que permeti a la col·lectivitat tenir les màximes cotes de benestar social.

En el camp de la política i especialment quan ens referim a “terceres vies”, és quan apareix l’eclecticisme en la seva versió més autèntica. Tant “dretes” com “esquerres” tenen les seves terceres vies, que algú ha dissenyat, de forma pràctica, per anar buscant posicions més moderades. Sembla com si es volgués anar a la conquesta del “centre”, probablement perquè és on hi ha més vots.

Malgrat això, alguns crítics de les terceres vies són molt contraris a la “idea centre”, ja que defensen, i no sense raó, que no s’ha de renunciar (tant) al propi contingut, a l’essència del pensament, a l’ortodòxia o al dogma. El seu temor filosòfic és que al final es pugui arribar al “centre del no res”.

Com no deixa de ser una aplicació del pensament humà, l’eclecticisme està present en les manifestacions del comportament. Es diu que una persona és eclèctica quan té molt interioritzada la pràctica de la “negociació” permanent. Entre diferents punts de vista sempre busca alguna solució per unificar i agrupar voluntats i criteris, encara que de vegades estiguin allunyats entre sí.

Aquesta condició, que és positiva i permet avançar i progressar en el nivell de les relacions personals i socials, té un cost elevat: haver de renunciar a una part de l’essència de les pròpies creences; i aquest cost, no tothom està disposat ni preparat per assumir-lo. És per aquesta raó que el nombre de persones amb aquesta tendència no és molt nombrós.

L’eclecticisme pot arribar a representar la síntesi o la suma dels pensaments individuals, dels que se n’haurà d’haver tret les posicions extremes. Sens dubte ens aproparà a la “veritat”, entesa com a concepte pur, teòric i també desconegut.

Aquest tipus de persona, les eclèctiques, són molt útils per a les organitzacions i comunitats, ja que són les que, sense deixar contents a quasi ningú, fan que “tot rutlli, que tot vagi bé o vagi d’una forma acceptable”. Vénen a suposar un cert greixatge perquè els mecanismes de la complexa maquinària social no grinyolin en excés.

Es diu que l’eclecticisme pot tenir molt de futur i pot arribar a representar una gran eina de pragmatisme i de moderació per superar antics i vells paradigmes molt presents a la nostra societat, d’una forma suau, sense violentar molt a ningú ni fer massa trencadisses.

Sens dubte ens tocarà viure en un temps no massa llunyà, canvis, convulsions, incerteses que ara ens costa imaginar.

Són moltes les persones que creuen que la crisi que patim, que sens dubte afecta molt a l’economia i per tant a totes les persones i a la seva manera de viure, és abans que res una crisi de valors.

Un dels dos sistemes social-polítics que teníem (el comunisme), es va ensorrar fa uns vint anys. Simplificant-ho molt, podríem dir que basat en la igualtat es va oblidar de la llibertat.

L’altra sistema, el que tenim avui (el capitalisme), basat en la llibertat, s’ha oblidat de la igualtat. Sense ser-ne massa conscients hem anat substituint poc a poc conceptes com la solidaritat i la justícia per les “lleis del mercat”.

I això no funciona i per tant aquest sistema s’haurà de canviar. No podem ser tant estúpids de mantenir durant molt de temps un sistema que sabem que per la immensa majoria de persones del planeta, no funciona.

Què millor que buscar solucions eclèctiques al tema?  Penso que serà l’única forma que hi haurà per anar avançant i progressant, sense caure en els molts inconvenients que porta associats la coneguda “llei del pèndol”.

JORDI ESTELLER

Febrer 2013

 

17

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *