L’exageració

Tots sabem que costa molt esforç comunicar-nos de forma correcta i la quantitat de problemes i malentesos que provoca, entre les persones, el fet de no entendre’ns bé.

L’exageració és una de les distorsions més freqüents de la bona comunicació. L’objectiu d’aquest escrit és plantejar algunes reflexions sobre el fet d’exagerar les situacions i les conseqüències que provoca en els altres el particular estil de comunicar exagerant les coses.

L’exageració no deixa de ser una deformació de la realitat. Sens dubte que qualsevol de nosaltres coneix a gent que exagera les coses: la seva forma de parlar o de reaccionar davant determinades circumstàncies ens ho fan notar clarament.

Ens sorgeixen unes quantes preguntes: Les persones que exageren, per què ho fan? Quina intenció tenen?  I, sobretot, quines conseqüències produeixen?

De fet, hi ha dos grups de persones que exageren les situacions. En el primer hi trobem a les que perceben malament la realitat, bé perquè no fan una anàlisi correcta de les coses que estan passant o han passat, o bé perquè les seves fonts d’informació són errònies.

Normalment es tracta de gent que  “viuen en el seu món”,  sovint apartats de la realitat diària, persones amb bona voluntat que deformen de manera involuntària el que expliquen. Per tant, les seves comunicacions solen estar equivocades i plenes d’errors, tant de concepte com de contingut.

La conseqüència immediata d’aquest comportament és que es converteixen en persones que no tenen fiabilitat. Els altres ja coneixen com són i pensen que encara que no tinguin intenció d’enganyar-los, no comprenen bé les situacions i no s’assabenten massa dels temes. Aleshores, la reacció natural és que no se’ls fa cas.

A l’altre grup hi ha les persones que no tenen problemes de connexió amb la realitat; l’únic que busquen en l’exageració de les seves afirmacions és augmentar de forma intencionada el contingut o la veritat del que estan dient. Pretenen que els que reben el seus missatges els hi donin més importància del que realment tenen o bé que es facin una idea o imatge errònia i difícil d’oblidar que els perduri en el record o la memòria.

Un exemple clar d’aquest tipus d’exageració el veiem sovint en els titulars d’alguns diaris. La voluntat periodística, i així ho acceptem tots, no és altra que la de cridar l’atenció dels lectors perquè llegeixin el que exageradament anuncien, i fins i tot -malauradament- de vegades tergiversen.

Sorgeixen noves preguntes: Se’ls pot dir manipuladors als que exageren? Es pot considerar l’exageració com una mentida?

Respecte a la primera de les qüestions, importants psicòlegs americans afirmen que de la mateixa manera que “no és possible no comunicar”, també és certa la frase de què “no és possible no manipular”, entenent que amb l’argumentació de les idees pròpies,  per molt bona predisposició que hi hagi, sempre existeix un cert propòsit d’arrossegar als altres cap al propi pensament.

Quant a la segona de les preguntes, hauríem de veure què s’entén per mentida: veiem que es defineix com una afirmació intencionada i conscient feta per algú que sap que no és certa -o sigui, que és falsa- esperant que les persones que l’escolten se la creguin. També es considera com una mentida l’ocultació parcial o total de la realitat per part d’una persona que la coneix. I acabem la definició dient que la intenció clara del mentider és enganyar als altres.

Jo estic d’acord amb un clàssic de la literatura castellana que va dir la exageración es la mentira de las personas honradas i afegeixo que caldria anar dins del cervell de cada una de les persones que exagera per saber si la seva voluntat és enganyar-nos o no. Per tant, com a receptors de comunicacions exagerades, només podem fer interpretacions subjectives i personals de cada cas en concret.

Ara bé, aquest segon grup de persones són molt perilloses quant a les distorsions que es produeixen en la comunicació, tal com dèiem al començament, ja que solen confondre’ns intentant distanciar-nos de la realitat. El seu estil exagerat produeix sens dubte una conseqüència important: la pèrdua de confiança per part dels altres. Arriba un moment que els receptors dels missatges de les persones que exageren ja no se’ls creuen perquè se n’adonen de la constant manca d’objectivitat de les seves afirmacions i això és un problema greu, ja que la confiança és un dels pilars fonamentals que permeten mantenir una bona comunicació. El “jo confio en tu i tu confies en mi”, a part de donar-nos seguretat mútua, és un punt d’ancoratge bàsic en les relacions entre les persones.

Per acabar, només dir que allunyar-se de les posicions extremes i situar-se en un lloc més centrat, sempre ens apropa a la veritat. La filosofia que ens ajuda a entendre aquest tema es l’eclecticisme. En una altra ocasió en parlarem.

 

4

This post is also available in: Spanish

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *