El concert esperat

Plovisquejava i feia fred a Barcelona. El punt de trobada era la porta principal de Santa María del Mar, havien arribat tots força abrigats i amb algun paraigua obert. Encara els hi quedava una bona estona fent cua per poder entrar. En total eren dotze, homes i dones, amics des de fa molts anys i per primera vegada, tots junts, anaven a escoltar el concert de Nadal. Feien broma entre ells i tenien diferents converses al mateix temps. Mentre uns reien tot parlant de les seves coses, uns altres, més entesos revisaven i opinaven sobre la programació del concert i alguns comentaven amb persones de la cua l’èxit de la convocatòria d’enguany.

En Llorenç era l’únic que restava callat, observava la situació amb una certa distància mental. Volia fruir tots els moments d’aquella vivència. Feia més de deu anys que faltava a la cita, sempre ocupat, reunions, viatges i feina, molta feina li havia impedit any rere any anar al concert amb els seus amics. Però ara, tot era diferent, s’havien acabat aquelles activitats i les presses i urgències que comportaven. La conversa de fa unes setmanes amb el president de l’empresa on treballava havia estat determinant. Calia rejovenir l’equip directiu i, amb molt bones paraules el va convidar a demanar la jubilació anticipada. Uns diners pel mig van canviar el seu futur de sobte, un dia per l’altre, sense temps de fer-se’n a l’idea. Ell mai no havia pensat que el poguessin despatxar, que el fessin fora; ell, que tothom deia que era un dels puntals de l’empresa… Per això, esperava amb il·lusió viure aquell concert, amb tota la intensitat que la seva nova situació personal li permetia.

El temple estava abarrotat, no hi quedava ni un seient buit, als bancs la gent asseguda es tocava espatlla amb espatlla sense deixar entre ells gens d’espai i es veia persones dempeus. Entre l’immens xivarri, en Llorenç mirava el rellotge amb una certa insistència. Feia ja una bona estona que el concert hauria d’haver començat.

Quan el presentador s’apropà al micròfon, es va fer un silenci total. Va agrair de forma cordial la presència de tots els assistents, uns 2.500 digué, i presentà l’orquestra, explicant de forma breu la seva curta trajectòria.

Amb els primers aplaudiments, els musics, tots ells molt joves, van anar entrant i seient als seus llocs. Quan el primer violí, va donar la nota, en Llorenç estava expectant. Va aparèixer la directora i després de donar la mà al concertino, va agrair la forta ovació amb la que va ser rebuda, saludant amb exagerades reverencies.

I va començar a sentir-se la música. Els instruments tocaven de forma harmònica i conjuntada. La directora amb aquest gest entre suau i enèrgic, característic dels que fan aquesta feina, donava pas a uns, desprès a d’altres i tot funcionava de forma perfecta. L’excel·lent música impregnava tot el recinte.

En Llorenç estava concentrat, pendent de tot el que escoltava i veia. A més dels sons melodiosos que li anaven entrant a l’ànima, a través de la seva oïda, i que li provocaven un especial plaer, contemplava el magnífic espectacle visual que formen, il·luminades, les majestuoses columnes de Santa Maria del Mar, que ja l’immortal Gaudi havia dit que feien mirar a la gent cap amunt.

I cap al cel és on ell se sentia transportat, vivint de forma conscient aquella situació, que en més d’un moment li provocà que unes quantes llàgrimes li rodessin, galtes avall.

 

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *