Costa recuperar l’ànim

La Mercè portava uns quants mesos llevant-se a dos quarts de set del matí i abans de les vuit ja estava al despatx. Sobre tres quarts de nou, cada dia trucava a casa i parlava amb en Ricard i les nenes. Ell s’ocupava d’aixecar-les, arreglar-les i deixar-les a l’autobús. Aquesta trucada diària la feia sentir-se més bé, com si se’n ocupés i controlés d’alguna manera que la família funcionava.

També arribava força tard al vespre. Estava entregada en cos i ànima al projecte que duien a terme un nombrós equip de gent de diferents països i cultures, que li havia tocat liderar. No era una feina gens senzilla, però l’apassionava i la feia amb gran il·lusió. Amb notables sacrificis, estaven aconseguint anar tots a una i fer un bon treball. Eren conscients de que quedava ben poc per poder fruir la satisfacció que proporciona haver acabat una tasca difícil, amb un èxit considerable.

En Ricard acceptava bé la situació que li tocava viure, sabia que era temporal, uns quants mesos, potser mig any. Estimava molt a la Mercè i respectava la seva professió. Tenia bogeria per les filles i com que el seu horari laboral era molt flexible, s’hi podia dedicar més, cosa que el complaïa especialment. Apart que, quan sorgia alguna situació d’emergència, sabia que podia recórrer tant a la seva mare com a la seva sogra i alguna d’elles sempre resolia el problema de recollir les nenes de l’escola.

De totes formes li hagués agradat que la Mercè fos més comunicativa, però sabia que li costava molt compartir les seves inquietuds professionals. Encara recordava que l’any passat se’n havia assabentar pels altres d’aquell important projecte que li van aprovar i que fins i tot va publicar la premsa americana.

Una nit, ja de matinada els va despertar el timbre del telèfon. Ella es va aixecar ràpid per contestar. Va ser una conversa curta, molt curta. Malgrat l’hora, es va posar de seguida davant l’ordinador.

Al cap d’una estona, un fort soroll de trencadissa de vidres va tornar a despertar en Ricard, que es va posar dempeus en un instant. Mentre anava cap al menjador, va sentir els plors de la Mercè, que estava asseguda al sofà.

Què ha passat?, preguntà esverat en Ricard.

Quan es va poder calmar una mica, la Mercè va dir-li: tot s’ha acabat.

Després d’uns moments de silenci li va anar explicant, entre plors, de forma retallada i amb interrupcions, que la trucada era de la central de Chicago. Em demanaven que llegís un correu que m’havia enviat el President. En quatre línies, m’ha dit que la companyia ha canviat d’estratègia i que el projecte en el que portàvem quasi sis mesos treballant, ja no interessa. Que ens dediquem a les altres activitats i deixem les reunions el més aviat possible. En aquesta època, no estem per perdre el temps.

Amb la cara molt seria, desencaixada va afegir: perdona’m, he estampat el ratolí de l’ordinador contra la porta de vidre del passadís. No m’he pogut contenir, sort que no s’han despertat les nenes.

En Ricard es va asseure al seu costat i li va posar el braç per damunt de l’espatlla. Va provar de dir-li algunes paraules d’ànim -que la feina, encara que inacabada li havia servit per aprendre moltes coses, que les multinacionals son inhumanes i molt poc sensibles, que ara podrien fruir de més temps junts-, però amb poc èxit.  Ell també tenia ganes de plorar: tant d’esforç per no res!

A partir d’aquell moment, la Mercè ja no matinava tant i arribava a casa més aviat. Podia dedicar més temps a les nenes, les banyava, cosa que li encantava, i ajudava a la gran a fer els deures que portava de l’escola. Els seus ulls, però, havien perdut la brillantor de sempre.

La vida d’en Ricard havia millorat, la feina quedava més repartida i tenia més temps per estar amb la Mercè, però se n’adonava que ella no era la mateixa, que malgrat intentar-ho, no aconseguia tenir un comportament com el d’abans i a la mínima es quedava seria i trista, com absent o aïllada en el seu món, i això l’amoïnava.

Diumenge passat al mati, amb un sol esplèndid il·luminant totalment el menjador, estan encara els quatre amb els pijames posats, la Mercè es va apropar al Ricard, que estava al terra jugant amb la petita i li va dir “mira, m’estic plantejant fer canvis a l’agenda per poder anar uns dies fora els dos sols, que et semblaria Venècia, que encara ho tenim pendent?”.

En Ricard es va aixecar, la va abraçar i va notar com li queien unes llàgrimes per les galtes.

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *