delete

Pensaments

PENSAMENTS, TOT APROFITANT L’ESPERA Dempeus darrera la finestra de la petita habitació que fa servir com a despatx, en Rafel espera, amb certa impaciència, que s’obri el programa “excel” al seu ordinador. Fa poc ha complert els seixanta anys i degut als seus greus problemes de salut, derivats del cor, l’han operat diverses vegades i porta en total tres “by passos”. Li han concedit una pensió d’invalidesa i passa la major part del dia a casa, davant l’ordinador. Es de caràcter fort i la seva rígida personalitat li ha portat sempre problemes, te una actitud més aviat negativa i tant la família com els amics diuen que rondina per a tot i mai no troba res ben fet. * * * * * Aquest ordinador cada cop va més lent, s’ha convertir en una tortuga. Tan ràpid que anava quan me’l van regalar els meus fills en el darrer aniversari, va esser un regal magnífic, son bons xicots, i la celebració, entranyable, quasi em vaig emocionar i mira que a mi em costa això. El sopar va ser car però en aquella taula rodona vam estar molt bé. Mira que n’hi ha d’immigrants, al sisè pis al menys n’hi deuen viure quinze o vint, l’hora que és i n’hi ha quatre al balcó, xerrant i prenent la fresca, quina poca feina deuen tenir, jo els fotria tots fora, que se’n vagin al seu país, aquí no tenim feina per tothom. Ganduls i xoriços, això es el que són l’immensa majoria. Òndia quins pits, aquesta tia encara no l’havia vist mai, deu ser nova, ah!, en aquest pis hi vivien aquells jubilats carcamals que rondinaven per a tot, deuen haver marxat al pueblo, mira, encara hem tingut sort amb el canvi, i el rellotge de sorra fent pampallugues, em puc morir aquí esperant que s’obri el programa, dec tenir-hi un virus. Doncs no es gaire joveneta, mira que sortir a estendre la bugada només amb calces, bé, aquella veïna de l’apartament de Platja d’Aro anava sense, clar que era l’estiu. Brutícia, mira que la gent és porca i marrana. Com està de fastigós el pati interior de l’illa, els de l’ajuntament l’haurien de fer netejar a algú, no serà que ara no tinguem aturats, milions n’hi ha, al menys que facin alguna cosa útil, amb els diners que ens costen, aturats i immigrants, son la nostra ruïna. Mira que criden i foten soroll aquesta gent. Bruts i cridaners, no tenen civisme ni educació, ni res. A Singapur tot estava net i la gent no fumava ni pel carrer i al que ho feia, el multaven, aquell si que és un país civilitzat, va ser un gran viatge. Disciplina és el que ens manca, però amb aquests polítics que tenim, que podem esperar. Només procuren per ells i que aquesta colla de ganduls i xoriços els votin. Un bon bastó ens fa falta. I que faig si tinc un virus? A sobre tenen la barra de demanar que els votem. Que se’n vagin a la porra, no penso votar a ningú, si tots els que pensen com jo, que segur que som la gran majoria d’aquest país, ens poséssim d’acord, ja veuríem com canviarien les coses. I quanta roba ha d’estendre aquesta dona? Però és que gent que tingui la consciència social que jo tinc, no hi ha gaire, que hi farem! Ara! Per fi s’ha obert el programa, a veure si poso els comptes al dia i tot em quadra....
delete

Veus narratives

I) Tot just després de dinar, la Claudia ha tingut una forta discussió amb el director de l’oficina. El motiu inicial ha estat l’aire condicionat i la temperatura, que ella i la resta de noies creuen que està massa baixa, però la conversa ha anat derivant per altres qüestions de feina fins arribar a un punt en que ella, visiblement nerviosa, li ha demanat per plegar i anar-se’n cap a casa, doncs tenia suficients hores recuperades. Es troba la porta de casa tancada només de cop; aquest Albert cada dia està més distret, pensa. Des del rebedor sent unes veus i unes rialles. Va a l’habitació i veu l’Albert amb una noia, despullats damunt el llit, fent l’amor. Ells, ni s’adonen de la seva presència. De forma ràpida, va a la cuina, agafa el ganivet més gros i embogida torna cap al quarto i amb tota la seva força li clava dos ganivetades a l’esquena i al clatell d’ella, que estava damunt d’ell, i tot seguit unes quinze o vint, al pit, al coll i a l’abdomen d’ell. En un instant, tot queda ple de sang. De mi no se’n fot ningú!, s’ha acabat!. Aquests fills de puta ja no ho tornaran a fer mai més!, crida, tot sortint per la porta per dir-li a algun veí el qué havia fet.   II) Al restaurant on va cada dia a dinar, l’Albert es troba una antiga companya d’estudis. Mentre dinen es van explicant molt animadament les seves vides actuals i en el moment d’acomiadar-se, l’Albert la convida a anar a casa seva, cosa que l’altra accepta encantada. Al cap de poca estona d’arribar-hi, ja estan els dos al llit. La Claudia després de tenir una forta discussió amb el director, plega de la feina abans de l’hora i se’n va cap a casa. Des del rebedor se senten unes veus i unes rialles. Va a l’habitació i veu l’Albert amb una noia, despullats damunt el llit, fent l’amor. De forma ràpida, va a la cuina, agafa el ganivet més gros i embogida torna cap al quarto i amb tota la seva força li clava dos ganivetades a l’esquena i al clatell d’ella, i tot seguit unes quinze o vint, al pit, al coll i a l’abdomen d’ell. En un instant, tot queda ple de sang. Tot cridant, surt del pis a avisar a algun veí.   III) Qui ho hagués dit que aquella tarda d’estiu, la meva vida canviaria de forma radical. Tot va començar després de dinar, amb la discussió amb el director de l’oficina. I es que per molta calor que faci al juliol a Barcelona, no es pot posar el termòstat a divuit graus! Quan va començar a barrejar el tema de la temperatura amb altres qüestions de feina, em va fer emprenyar tant que me’n vaig anar cap a casa, fent servir unes hores que tenia acumulades. Pensava asseure’m al sofà, per escoltar música tranquil·la i relaxar-me, fins que vingués l’Albert. Tot va passar molt de pressa. Em vaig encegar quan vaig veure’l al llit amb aquella tia, despullats i fent-se carantoines. No recordo res de com va anar a parar a les meves mans aquell ganivet tant gros. Encara penso que sóc incapaç de fer-ho. Però ho vaig fer, els vaig matar als dos. Diuen que ella ja la van treure morta del pis i ell va morir unes hores després al Clínic. Malgrat que ara tinc moltes hores lliures, per pensar-hi i reflexionar-hi,...
delete

L’entrevista

La Carme i l’Antoni estaven esmorzant i com cada dia a aquesta hora tot el pis quedava impregnat d’una forta olor de cafè, que als dos els hi agradava força. Quina roba et posaràs? va preguntar la Carme. Doncs la de cada dia: els pantalons de pana, la camisa a quadres i l’anorac verd. Que et penses que vaig a un casament? Jubilat des de fa uns pocs mesos, l’Antoni sempre s’havia distingit per ser un home enèrgic i d’empenta. Era crític amb els temes socials relacionats amb la seguretat i amb l’educació dels joves. Aquestes son les nostres grans deficiències, deia. Sovint se’l sentia dir frases com: on estan els nostres valors? on han quedat el respecte pels demés, la cultura de l’esforç i del treball ben fet? Algú ha d’intentar solucionar tot el que no funciona: sortint a passejar el gos o asseguts tot el dia al sofà, davant el televisor, no arreglarem mai res! Havia demanar una reunió amb el Conseller d’Educació doncs no estava gens d’acord en com s’educava als joves, que un marrec li alci la veu a un mestre o als seus pares, on s’ha vist això?, on hem deixat la disciplina?, aquí tothom te drets, només! I les obligacions, de qui son?, on anirem a parar, com a societat?, hem de posar-hi remei! La Carme intentava calmar-lo, dient-li que ell tot sol no podria canviar el món, però no li feia gens de cas, al contrari, s’encenia cada cop més i la indignació quasi era el seu estat normal de vida. Mitjançant el regidor del barri, havia aconseguit que l’alcalde li concedís una entrevista i estava citat a les dotze del migdia. Li penso cantar la canya, li digué a la Carme, vull que em digui on posen la guàrdia urbana. Enlloc se’n veu cap, a no ser per posar multes als cotxes, ben amagadets en algun racó; qui vigila les bicis que van per les voreres a tota velocitat, espantant als vells, qui controla els pidolaires que cada cop n’hi ha més i els carteristes de la rambla que roben als turistes i els que van mig en pilotes pel passeig marítim? Ell n’és el responsable de tot això. Mentre estava a la sala d’espera de l’alcaldia, recordava el dia que la Carme li va dir que s’havia compromès a acompanyar la seva mare a passejar una estona tots els matins. Pobra dona, si no hi vaig, estarà tot el dia sense sortir de casa, li va dir. I és que té molta por, d’ençà que una bicicleta per poc l’atropella, anant per la vorera, encara se sent més insegura. Ja saps que des de que li van posar la pròtesi al genoll ha de caminar amb bastó. Aquell va ser el dia que l’Antoni es va rebel·lar contra ell mateix; ara que per fi estaven els dos jubilats, als matins tocava treure a passejar la sogra i a les tardes, es clar, a recollir els néts a l’escola i sense comptar quan se’ls havien de quedar tot el dia perquè algun havia agafat angines, febre, cagarrines … i és que els nens petits sempre tenen alguna cosa! Tants anys de cotització a la Seguretat Social per això?  S’havia de fer alguna cosa per lluitar contra aquesta injustícia: és que ens toca fer de criats de tothom! Cavil·lant i ficat dins les seves cabòries, va sentir un ordenança dient el seu nom. S’aixecà de cop, i de sobte tot li va...
delete

Un bon ensurt

En Manel és un home de costums i d’idees fixes, ell i la Teresa són un matrimoni dels clàssics, han complert els seixanta anys, la seva salut és acceptable, tenen els fills independitzats i des del punt de vista econòmic, viuen bé. Fins ara, ells mateixos -en especial la Teresa- eren dels que s’inventaven els seus propis problemes, ja que de forma objectiva es pot dir que gairebé no en tenien. Sense treure’ls-hi la seva importància,el fet que la nena no s’entengui massa bé amb la seva sòcia o que a l’empresa del noi se li han reduït molt les vendes, son temes que ells no poden fer res per resoldre. Fa un parell mesos, el resultat d’una analítica en la revisió mèdica del Manel, la que es fa cada any de forma rutinària, va desfer la previsible monotonia en la que anaven passant dia rere dia. El Doctor Sans, metge de sempre de la família, parlava de la presència d’un possible tumor, com a responsable d’aquella alteració. La pròpia notícia i tot el reguitzell de visites a hospitals i centres mèdics especialitzats al que han estat sotmesos, junt amb el seguit de proves, ecografies, tacs i ressonàncies, els han trasbalsat la vida de forma important. La setmana passada, la Teresa, molt aficionada als temes de les medicines alternatives, va convèncer en Manel d’anar a una conferencia que donava una metgessa i que tenia com a títol “la medicina de l’ànima”. Tot sortint es van trobar un matrimoni, coneguts d’ella, que feia temps no es veien i van asseure’s a una cafeteria per parlar una estona. Després de comentar la brillant exposició que havia fet la conferenciant, l’amiga va explicar amb tota classe de detalls, que havia patit una greu malaltia i l’havien hagut d’intervenir dues vegades i encara estava pendent de que li fessin una tercera operació, però que ja es trobava bé del tot i estava fora de perill.  Com estan aquells amics vostres de Sitges? preguntà el marit de l’amiga. Doncs, va contestar la Teresa, la Joana es va morir fa un any, ja sabeu estava molt delicada i tots els familiars i amics vam pensar que era el millor per ella, doncs la seva malaltia li provocava molt patiment. I tot seguit afegí, el que també es va morir va ser el Quim, el de Gavà. El Quim? Si era jove, oi?, digué l’amiga. Anava cap els setanta, però la seva salut mai havia estat bona, era diabètic i al final li van sorgir moltes complicacions. En Manel callava, la xerrada de la metgessa no li havia agradat i no se sentia gens bé amb els coneguts de la Teresa. Cada cop que sentia el nom d’un que s’havia mort, era com un cop de martell que li pegaven al cap. Pensava que el proper de la llista d’amics i coneguts seria ell mateix, però no s’atrevia a dir-ho, la seva dona el renyaria i li diria que en aquests moments cal ser positiu i s’han de rebutjar tots els pensaments negatius. Per què no calla ja aquesta tia?, pensava en el seu interior. Aquesta mena de conversa és el que menys m’interessa i la Teresa anant-li donant corda, fins i tot semblava sentir-se còmode, tot repassant la llista dels morts i malalts. No tenia ni ganes d’acabar-se de prendre el tallat que havia demanat, pel que tan aviat com li va ser possible, va provocar que s’acomiadessin de forma més o menys educada. Al...
delete

Un nou projecte

Nascuda a la Barceloneta, la seva família sempre s’havia dedicat al món del peix. Tenien una parada a la plaça i durant una temporada havien regentat un petit restaurant vora el mar, especialitzat en paelles i sarsueles, que al morir la mare van haver de traspassar. De ben joveneta, la Cristina -era filla única- va decidir no seguir la tradició familiar. Tot rient, ella en deia la cultura del crit. Com a bons peixaters ningú de casa seva parlava en veu baixa i això, malgrat hi estava acostumada, li desagradava molt. Sempre ha estat una excel·lent estudiant, va començar de ben petita a La Salle, al seu barri i desprès va cursar enginyeria a la UPC. Per les seves bones notes, va obtindre una beca i va anar a fer un dels cursos de la carrera a Filadèlfia i en acabar-la es va pagar, amb els seus estalvis, un màster a Stuttgart. Sovint comenta que va ser una de les decisions més difícils de prendre a la seva vida, però de les que n’estava més contenta i satisfeta. Per una banda va vèncer la oposició del pare, a qui va costar acceptar que no seguís el negoci familiar i allà va conèixer el Hans, un enginyer alemany del que se’n va enamorar i amb qui es va casar l’any passat. Decisió complexa, però encertada i rendible! Més endavant quan ja treballava en la primera feina important, poc a poc va anar estudiant econòmiques a la UOC. La seva eficàcia junt amb la seva eficiència, aspectes que poca gent simultanieja tan bé com ella, li van permetre anar progressant i ara, als trenta cinc anys, amb dues carreres i dos idiomes, apart dels d’aquí, ocupa un lloc rellevant a la direcció d’una important empresa multinacional. Arribar on és li ha costat un esforç gran. És una gran pencaire, capaç de treballar deu o dotze hores diàries com si res. És hàbil en el tracte amb els demés i té una especial sensibilitat en les relacions personals. La seva empatia, fa que els altres se sentin a gust amb ella i sol convertir en fàcil el que per a qualsevol persona seria difícil. Avui, darrera les cortines del pis que amb el seu marit van comprar a l’eixample, reflexiona sobre la decisió que ha pres per emprendre un nou projecte, que pensa li durarà al menys uns tres anys. A l’hora que il·lusionada està atemorida, li esperen noves  responsabilitats que es mira amb gran respecte. Sabrà enfrontar-s’hi?, se’n sortirà bé?, li quedarà temps lliure per estudiar francès o piano, que són els seus temes pendents?   Tot ho té a punt, preparat i planificat amb cura. La setmana propera surt de comptes i porta una bessonada, un nen i una nena. Jordi Esteller...