delete

Relats i contes

En aquest apartat del Blog hi podreu trobar alguns relats i contes curts que vaig escriure durant el primer Curs de Narrativa a l’Ateneu Barcelonès, a l’any 2011. Va ser per mi una experiència inoblidable. Tant amb els companys com amb l’excel·lent professora que em va tocar, la Dolors Millat, vam compartir unes molt bones estones de diàleg i d’intercanvi d’opinions amb el rere fons d’anar aprenent les estructures necessàries d’això que se’n diu “Narrativa” i que diuen que serveix per escriure una mica millor. Em vaig fer el ferm propòsit de seguir escrivint relats i contes d’aquests tipus, però les prioritats de la meva agenda de semi-jubilat han anat per altres camins. Malgrat tot, el meu propòsit no ha canviat i el fet de tenir aquest apartat en el Blog, així ho indica. Fins i tot tinc material a mig elaborar, esborranys i idees anotades en una carpeta del meu ordinador. A veure si seré capaç d’anar produint coses noves. A continuació hi trobareu 10 relats: Bogeria inesperada Shanghai Una excursió diferent Costa recuperar l’ànim El concert esperat Pensaments Veus narratives L’entrevista Un bon ensurt Un nou projecte Jordi Esteller Febrer...
delete

Bogeria inesperada

Aquella tarda l’Octavi estava al seu escriptori reordenant els seus papers, apunts, fotocòpies, carpetes. Tot ben posat, per capítols. Volia tenir-ho tot a punt per tornar a preparar-se per un nou examen. Estava trist i decebut. S’havia passat els darrers tres mesos estudiant a fons l’assignatura d’Antropologia Social. Eren els darrers crèdits que li mancaven per tenir la llicenciatura. Com que simultaniejava el treball en una empresa de logística amb els seus estudis, treia el temps per estudiar d’on podia: dels caps de setmana, d’algunes nits i en les dos últimes setmanes s’havia llevat cada dia a les 5 del mati. L’esforç havia sigut gran, tant per ell com per la Paquita, la seva companya. Dijous passat va tenir l’examen i li va anar malament. Portava molt ben preparat tot el que li havien dit que era important, unes tres quartes parts del programa,  però de les sis preguntes que li van posar, cinc eren de la quarta part que no s’havia pogut estudiar prou bé. Quina ràbia, quin desastre! Tant d’esforç per no res! Les notes van sortir a l’endemà, però havia decidit no anar a veure-les. Estava segur que l’havien suspès i no li calia comprovar-ho. En tot cas ja se’n assabentaria per algú de la nota que li havien donat. Potser un 1 o un 2, com a màxim. Eren quasi les vuit del vespre quan va arribar la Paquita. Malgrat la situació que es vivia a casa, se la veia alegre, tenia un somriure un pel irònic, fins i tot una mica agressiu. Després de fer-li un petó, li va dir que venia molt contenta de la feina i que pensava que avui era un bon dia. L’Octavi ni li va contestar. De cop i volta i d’una forma decidida la Paquita va anar cap a la taula on el seu company tenia els seus papers a mig ordenar, va agafar-ne uns quants i els va llençar per terra i uns altres els va tirar a la paperera. Sense poder reaccionar, l’Octavi cridà: t’has tornat boja o què?  Vols tornar a deixar-ho tot al seu lloc!. Però ja no hi havia possibilitat de fer-ho, estaven tots els papers barrejats, la majoria escampats per terra, uns altres a la paperera i la Paquita seguia llençant. Vols parar d’una vegada!  va tornar a dir enfurismat, tot aixecant-se. Llavors la Paquita se li acostà, l’abraçà i li va fer un petó als llavis. Tot seguit, li digué que volia explicar-li una cosa important. La seva mirada irradiava felicitat. A l’Octavi se li havien posat les galtes vermelles, estava tan sufocat com quan s’enfadava o es disgustava molt. Aquesta vegada, al mateix temps que furiós, estava perplex, astorat i sense possibilitat de reacció. D’una forma suau la Paquita li digué: no necessitaràs més tot aquest paperam. He anat a la Facultat i has aprovat: t’han posat un 5,5. T’estimo i et felicito, t’ho mereixes. Després de tant d’esforç i tant de treball, s’ha fet justícia. L’Octavi no es podia creure el que estava passant, ni que la seva companya li llencés per terra tots els seus apunts, ni molt menys que l’haguessin aprovat. Segur que l’estava enganyant. Al cap d’una estona van anar junts a la Facultat i l’Octavi va poder veure amb els seus propis ulls el 5,5. Ja més relaxadament se’n van anar a celebrar-ho, van sopar, van brindar amb cava i com havia dit la Paquita, va acabar essent un dia inoblidable. No havia sigut un...
delete

Shanghai

SHANGHAI, UNA MENTIDA PIETOSA Les tres érem amigues des de l’escola i sempre ens havíem avingut molt, fins que va esclatar el problema. El Paco, el marit de la Claudia, una de les amigues, va tenir una aventura amorosa amb la Carlota. Quan tot es va descobrir, la meva situació entre elles va passar a ser molt delicada. Malgrat tot, el matrimoni del Paco i la Claudia no es va trencar i ara ja porten més d’un any de convivència, sense problemes aparents. En tot aquest temps la nostra relació ha estat només per telèfon, algun sms, i per correu electrònic. Ens felicitem el Nadal, els aniversaris i poca cosa més. Avui, per primera vegada des que es va produir el conflicte, hem quedat amb la Claudia per veure’ns a una cafeteria, ja que encara que les dues vivim a Barcelona, la nostra amistat es va refredar i estem força distanciades. Arribo una mica tard i ella ja m’està esperant, amb el seu mateix somriure esplèndid d’abans. Mentre prenem el cafè, m’explica sense que jo li pregunti, que ara està molt bé amb el Paco i jo me’n alegro per la maduresa que tots dos han demostrat, seguint junts després de tot el que va passat amb la Carlota. Tot està oblidat i ben oblidat, ens estimem molt i estem millor que mai, em repeteix. Li sona el mòbil, que ha deixat damunt la taula: un missatge. Al llegir-lo, li noto un gest a la seva cara, suau, però que li provoca un lleu canvi. A qualsevol persona se li hagués passat per alt, però a mi no, la conec des de fa molts anys. És el Paco, em diu, la setmana que ve se’n torna a anar a la Xina. Segueix viatjant molt, a l’empresa no poden viure sense ell, ja saps, les vendes, amb la crisi… i torna a lluir el seu somriure. Aquest només l’identifico jo: els llavis tensos, les galtes aixecades exhibint la seva fantàstica dentadura. Així, d’aquesta forma sempre aconsegueix desviar l’atenció dels seus ulls a la seva boca. Però avui no sóc sols espectadora, soc la destinatària d’aquell somriure. S’aixeca per anar al bany i quan torna, paga els cafès a la caixa. La nostra trobada sembla que s’ha acabat. Diu que se li ha fet tard i ja dempeus, em pregunta en un to que vol ser neutral, saps alguna cosa d’ella?  Li contesto que treballa a l’estranger, en una empresa multinacional que te seus per tot el món,  i que mantenim un cert contacte pel Facebook, espero que no et sàpiga greu, ara viu a… i li he dit Chicago, en lloc de Shanghai.                Jordi Esteller...
delete

Una excursió diferent

A les dotze del migdia, la meva dona i jo arribàrem, des de Núria, al Pic de l’Àliga, punt de trobada acordat. El temps, immillorable per un dia de tardor: un cel sense núvols, on un sol intens cremava la pell. La grandària majestuosa de les muntanyes, amb alguns dels seus cims ja blanquejats, contrastava amb una vegetació plena de tota classe de tonalitats verdoses, que deixaven enrere l’estiu. Al refugi situat a la sortida del telefèric, els tres fills d’en Manel, rebien els que anàvem arribant, en total unes cinquanta persones, entre parents i amics, de diferents edats, fins i tot nens petits. Ens van dir que caminaríem uns tres quarts d’hora, pujant i baixant per caminets estrets de muntanya i travessant alguns rierols per damunt les pedres. Els costava decidir el lloc concret, però finalment van triar un petit replà proper a un desnivell força accentuat. Un cop allà algunes persones van treure de les seves motxilles, diversos estris i també alguns instruments musicals. En un tres i no res, amb un petit pic i una pala foradaren el terra en una fondària i una amplada aproximada d’un pam. Tot el grup, en rotllana, miràvem amb atenció i en absolut silenci tots els detalls. El fill gran, muntanyenc com el seu pare, d’una bossa que portava tragué l’urna amb les cendres d’en Manel i dirigint una mirada de complicitat a la seva mare i als seus germans, les abocà poc a poc dins el sot, al temps que una flauta, una guitarra i un violí començaren a sonar. Després, diversos parlaments de record, d’agraïment, cançons, l’hora dels adéus, el cant dels ocells, un parenostre… Molts ulls deixaren anar, durant una bona estona, llàgrimes d’emoció. El moment, entranyable, ho mereixia. Les restes d’en Manel, descansaven, per sempre, al seu lloc preferit. Jordi Esteller...
delete

Costa recuperar l’ànim

La Mercè portava uns quants mesos llevant-se a dos quarts de set del matí i abans de les vuit ja estava al despatx. Sobre tres quarts de nou, cada dia trucava a casa i parlava amb en Ricard i les nenes. Ell s’ocupava d’aixecar-les, arreglar-les i deixar-les a l’autobús. Aquesta trucada diària la feia sentir-se més bé, com si se’n ocupés i controlés d’alguna manera que la família funcionava. També arribava força tard al vespre. Estava entregada en cos i ànima al projecte que duien a terme un nombrós equip de gent de diferents països i cultures, que li havia tocat liderar. No era una feina gens senzilla, però l’apassionava i la feia amb gran il·lusió. Amb notables sacrificis, estaven aconseguint anar tots a una i fer un bon treball. Eren conscients de que quedava ben poc per poder fruir la satisfacció que proporciona haver acabat una tasca difícil, amb un èxit considerable. En Ricard acceptava bé la situació que li tocava viure, sabia que era temporal, uns quants mesos, potser mig any. Estimava molt a la Mercè i respectava la seva professió. Tenia bogeria per les filles i com que el seu horari laboral era molt flexible, s’hi podia dedicar més, cosa que el complaïa especialment. Apart que, quan sorgia alguna situació d’emergència, sabia que podia recórrer tant a la seva mare com a la seva sogra i alguna d’elles sempre resolia el problema de recollir les nenes de l’escola. De totes formes li hagués agradat que la Mercè fos més comunicativa, però sabia que li costava molt compartir les seves inquietuds professionals. Encara recordava que l’any passat se’n havia assabentar pels altres d’aquell important projecte que li van aprovar i que fins i tot va publicar la premsa americana. Una nit, ja de matinada els va despertar el timbre del telèfon. Ella es va aixecar ràpid per contestar. Va ser una conversa curta, molt curta. Malgrat l’hora, es va posar de seguida davant l’ordinador. Al cap d’una estona, un fort soroll de trencadissa de vidres va tornar a despertar en Ricard, que es va posar dempeus en un instant. Mentre anava cap al menjador, va sentir els plors de la Mercè, que estava asseguda al sofà. Què ha passat?, preguntà esverat en Ricard. Quan es va poder calmar una mica, la Mercè va dir-li: tot s’ha acabat. Després d’uns moments de silenci li va anar explicant, entre plors, de forma retallada i amb interrupcions, que la trucada era de la central de Chicago. Em demanaven que llegís un correu que m’havia enviat el President. En quatre línies, m’ha dit que la companyia ha canviat d’estratègia i que el projecte en el que portàvem quasi sis mesos treballant, ja no interessa. Que ens dediquem a les altres activitats i deixem les reunions el més aviat possible. En aquesta època, no estem per perdre el temps. Amb la cara molt seria, desencaixada va afegir: perdona’m, he estampat el ratolí de l’ordinador contra la porta de vidre del passadís. No m’he pogut contenir, sort que no s’han despertat les nenes. En Ricard es va asseure al seu costat i li va posar el braç per damunt de l’espatlla. Va provar de dir-li algunes paraules d’ànim -que la feina, encara que inacabada li havia servit per aprendre moltes coses, que les multinacionals son inhumanes i molt poc sensibles, que ara podrien fruir de més temps junts-, però amb poc èxit.  Ell també tenia ganes de plorar: tant d’esforç per no res!...
delete

El concert esperat

Plovisquejava i feia fred a Barcelona. El punt de trobada era la porta principal de Santa María del Mar, havien arribat tots força abrigats i amb algun paraigua obert. Encara els hi quedava una bona estona fent cua per poder entrar. En total eren dotze, homes i dones, amics des de fa molts anys i per primera vegada, tots junts, anaven a escoltar el concert de Nadal. Feien broma entre ells i tenien diferents converses al mateix temps. Mentre uns reien tot parlant de les seves coses, uns altres, més entesos revisaven i opinaven sobre la programació del concert i alguns comentaven amb persones de la cua l’èxit de la convocatòria d’enguany. En Llorenç era l’únic que restava callat, observava la situació amb una certa distància mental. Volia fruir tots els moments d’aquella vivència. Feia més de deu anys que faltava a la cita, sempre ocupat, reunions, viatges i feina, molta feina li havia impedit any rere any anar al concert amb els seus amics. Però ara, tot era diferent, s’havien acabat aquelles activitats i les presses i urgències que comportaven. La conversa de fa unes setmanes amb el president de l’empresa on treballava havia estat determinant. Calia rejovenir l’equip directiu i, amb molt bones paraules el va convidar a demanar la jubilació anticipada. Uns diners pel mig van canviar el seu futur de sobte, un dia per l’altre, sense temps de fer-se’n a l’idea. Ell mai no havia pensat que el poguessin despatxar, que el fessin fora; ell, que tothom deia que era un dels puntals de l’empresa… Per això, esperava amb il·lusió viure aquell concert, amb tota la intensitat que la seva nova situació personal li permetia. El temple estava abarrotat, no hi quedava ni un seient buit, als bancs la gent asseguda es tocava espatlla amb espatlla sense deixar entre ells gens d’espai i es veia persones dempeus. Entre l’immens xivarri, en Llorenç mirava el rellotge amb una certa insistència. Feia ja una bona estona que el concert hauria d’haver començat. Quan el presentador s’apropà al micròfon, es va fer un silenci total. Va agrair de forma cordial la presència de tots els assistents, uns 2.500 digué, i presentà l’orquestra, explicant de forma breu la seva curta trajectòria. Amb els primers aplaudiments, els musics, tots ells molt joves, van anar entrant i seient als seus llocs. Quan el primer violí, va donar la nota, en Llorenç estava expectant. Va aparèixer la directora i després de donar la mà al concertino, va agrair la forta ovació amb la que va ser rebuda, saludant amb exagerades reverencies. I va començar a sentir-se la música. Els instruments tocaven de forma harmònica i conjuntada. La directora amb aquest gest entre suau i enèrgic, característic dels que fan aquesta feina, donava pas a uns, desprès a d’altres i tot funcionava de forma perfecta. L’excel·lent música impregnava tot el recinte. En Llorenç estava concentrat, pendent de tot el que escoltava i veia. A més dels sons melodiosos que li anaven entrant a l’ànima, a través de la seva oïda, i que li provocaven un especial plaer, contemplava el magnífic espectacle visual que formen, il·luminades, les majestuoses columnes de Santa Maria del Mar, que ja l’immortal Gaudi havia dit que feien mirar a la gent cap amunt. I cap al cel és on ell se sentia transportat, vivint de forma conscient aquella situació, que en més d’un moment li provocà que unes quantes llàgrimes li rodessin, galtes avall.   Jordi Esteller...