delete

L’esforç – 1

L’esforç és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. És allò que ens ajuda a conquerir l’objectiu que ens proposem i a vèncer les resistències i superar els obstacles que ens anem trobant pel camí. L’esforç neix gràcies al desig, que és l’impuls intern que li dóna sentit. No tots els desigs, però, desencadenen o justifiquen l’esforç. Només quan som capaços de prioritzar-los i d’assumir la seva factibilitat, és quan hi posem tota la nostra energia vital i aleshores tenim possibilitats de que es facin realitat. Viure és esforçar-se. Les persones no som res més que el resultat del nostre esforç. Cadascú de nosaltres som coneguts pel que hem fet i pel que fem, esforçant-nos, i gràcies a això anem marcant la nostra trajectòria i dissenyant la nostra vida. Són els esforços que fem els que ens fan singulars i ens configuren un determinat caràcter. Però viure també és triar i decidir lliurament per a què cal esforçar-se. Si ens preguntem: què mereix el nostre esforç? obtindrem tantes respostes diferents com persones preguntades. El desig, l’interès o l’atracció per una o altra qüestió, que són els que ens mouen a l’acció, pertanyen a la interioritat de cada persona. El contrari de l’esforç és la peresa, una opció personal i voluntària que ens priva de realitzar els nostres projectes. La mandra és la còmoda instal·lació en el benestar, la incapacitat que algunes persones tenen de posar-se en marxa, tot esperant que els altres actuïn. El mandrós és aquell que no troba motivació per fer res i prefereix seguir amb la seva actitud de passivitat continuada. Se’n pot sortir d’aquesta situació?  Només si pren consciència plena de la seva posició a la vida, serà capaç d’allunyar-se de la mandra i estarà en condiciones d’assolir les fites que es proposi. L’esforç és lluita, una lluita tenaç i contínua, i suposa una tensió, un desgast, un treball físic o psíquic que esgota. També és patir i sacrificar-se, però deixa sempre a les persones un pòsit intern, molt positiu. El fruit de l’esforç és el goig. El goig és una explosió de benestar interior, que té la seva gènesi en l’experiència interna. És una alegria que brota de dins i que irradia cap a fora, és el resultat d’una conquesta, de la conseqüència subjectiva de l’assoliment d’un objectiu. Aquesta alegria, que val la pena viure i justifica sobradament l’esforç fet, no ve motivada per l’elogi exterior, ni depèn de l’aprovació o del reconeixement dels altres, sinó que neix de l’interior d’un mateix. De vegades pensem que hi ha esforços inútils, sobretot quan hem dedicat energia i temps a projectes que després descobrim que no han tingut el valor que suposàvem. Aleshores podem sentir-nos decebuts i fins i tot amargats. Però la realitat és que no hi ha esforços inútils, ja que l’esforç fet sol tenir sempre efectes futurs positius. Ho defineix molt bé un antic i encertat refrany castellà que diu: “Dios no se queda con el sudor de nadie“. Per als grans projectes, no n’hi ha prou amb l’esforç individual, cal enllaçar-se amb els altres: treballar en equip. Perquè l’anxaneta arribi a dalt del castell, convé tenir una bona base, fer pinya, un gran equilibri i fe en tothom. Tot això no és gens senzill, però hi ha persones que amb la seva capacitat d’assolir esforços i el seu entusiasme, són capaços d’engrescar i empènyer als altres amb el seu exemple constant. Aquestes persones...
delete

L’eclecticisme

S’entén per eclecticisme el procediment que consisteix en seleccionar alguns principis o conceptes de diferents doctrines filosòfiques, polítiques, socials o religioses i barrejar-los o conjuntar-los en una nova doctrina, buscant una combinació harmònica entre els elements triats de cada una de les diverses idees, que encara que aparentment tinguin posicions contraposades, es creu que poden ser concordants en alguns aspectes. L’origen de la paraula ve del grec, “eklegein”, que significa escollir. Des del punt de vista històric, el començament d’aquest mètode el trobem a partir del segle II abans de Crist, com una forma de sintetitzar les troballes intel·lectuals de la filosofia clàssica anterior a Sòcrates. En la dialèctica eclèctica hi ha uns elements que hi són sempre presents: l’oposició al radicalisme i al dogmatisme, en nom de la tolerància i el consens. Una de les seves característiques més importants és la moderació constant, fins i tot respecte de la seva pròpia identitat. No deixa de ser una forma d’actuar i de jutjar que adopta postures intermèdies, intentant trobar solucions que evitin els extrems oposats. Resumint, és un mètode de treball que procura la conciliació d’idees i opinions de sistemes diferents i fins i tot oposats, amb l’objectiu d’aconseguir una síntesi equilibrada entre elles, per beneficiar-se del millor de cadascuna, a criteri de l’autor. Un cop descrit o definit el concepte, anem a veure on trobem a l’actualitat la seva aplicació. En primer lloc, sovint està reflectit a la política. No deixa de ser lògic, ja que en la seva base més profunda, la política intenta plasmar a la societat determinats pensaments filosòfics, de diverses tendències. De totes formes, no podem obviar que la prioritat avui està en l’economia i en com posar en pràctica i mantenir una bona gestió que permeti a la col·lectivitat tenir les màximes cotes de benestar social. En el camp de la política i especialment quan ens referim a “terceres vies”, és quan apareix l’eclecticisme en la seva versió més autèntica. Tant “dretes” com “esquerres” tenen les seves terceres vies, que algú ha dissenyat, de forma pràctica, per anar buscant posicions més moderades. Sembla com si es volgués anar a la conquesta del “centre”, probablement perquè és on hi ha més vots. Malgrat això, alguns crítics de les terceres vies són molt contraris a la “idea centre”, ja que defensen, i no sense raó, que no s’ha de renunciar (tant) al propi contingut, a l’essència del pensament, a l’ortodòxia o al dogma. El seu temor filosòfic és que al final es pugui arribar al “centre del no res”. Com no deixa de ser una aplicació del pensament humà, l’eclecticisme està present en les manifestacions del comportament. Es diu que una persona és eclèctica quan té molt interioritzada la pràctica de la “negociació” permanent. Entre diferents punts de vista sempre busca alguna solució per unificar i agrupar voluntats i criteris, encara que de vegades estiguin allunyats entre sí. Aquesta condició, que és positiva i permet avançar i progressar en el nivell de les relacions personals i socials, té un cost elevat: haver de renunciar a una part de l’essència de les pròpies creences; i aquest cost, no tothom està disposat ni preparat per assumir-lo. És per aquesta raó que el nombre de persones amb aquesta tendència no és molt nombrós. L’eclecticisme pot arribar a representar la síntesi o la suma dels pensaments individuals, dels que se n’haurà d’haver tret les posicions extremes. Sens dubte ens aproparà a la “veritat”, entesa com a concepte pur, teòric...
delete

L’ecologia emocional

Aquest concepte, relativament nou en el camp de l’estudi del creixement personal, va néixer l’any 2003 i els seus creadors, Mercè Conangla i Jaume Soler, el defineixen com un pas més enllà de la intel·ligència emocional i expliquen que el van desenvolupar quan  van adonar-se que a la nostra societat actual patim molta més contaminació emocional que atmosfèrica. Amb la intenció d’apropar-nos al concepte, exposaré les idees bàsiques i principals, acompanyades d’alguns petits contes o anècdotes, que penso que ens poden ajudar a la seva comprensió. “Diuen que hi havia un vell cacic d’una tribu indígena, que estava tenint una xerrada amb els seus néts sobre temes de la vida i els hi va explicar el següent: – una gran baralla s’està produint dins meu, una baralla entre dos llops. – un d’ells és maldat, temor, ira, gelosia, enveja, dolor, rancúnia, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, mentida, orgull i egolatria. – l’altre és bondat, valor, alegria, pau, esperança, serenitat, humilitat, generositat, tendresa, benevolència, amistat, veritat, compassió i amor. – aquesta mateixa baralla també s’està lliurant dins de tots els éssers humans del planeta. Els nens van quedar-se un temps en silenci, fins que un d’ells va preguntar a l’avi: – quin del dos llops creus que guanyarà? El vell cacic respongué simplement: – Guanyarà el llop que alimenti” En el nostre món emocional hi ha una lluita contínua entre els dos llops, que representen dues tendències: la que ens empeny cap a la violència i la destrucció i la que ens mou a crear i a estimar. Ningú no neix educat emocionalment i aquest aprenentatge es pot fer millor o pitjor. Depenent del resultat, tindrem més o menys equilibri intern i més o menys felicitat personal. És des de la infància que aprenem a gestionar les nostres emocions a partir de les influències i models que ens proporciona el nostre entorn. Poc a poc anem construint uns hàbits, uns fonaments que determinaran si l’edifici de la nostra vida emocional s’aixecarà sòlid i ferm o bé ple de desequilibris. La lluita entre els dos llops, generalment ens provoca malestar i sovint improvisem i provem tota mena de solucions. Algunes fins i tot empitjoren el nostre patiment, encara que també de vegades tenim algun èxit i llavors ens sentim bé,  ja que tenim la percepció de què hem trobat la resposta més ecològica i intel·ligent. El nostre patiment és evitable i es deu en bona part a una incorrecta gestió emocional. Com diu el conte, “alimentar el llop bo” és una decisió que ens reportarà harmonia i equilibri vital, però al mateix temps requereix molt esforç, disciplina, perseverança, voluntat i amor. Cal saber que si aquests fonaments inicials s’han col·locat malament  -és a dir, que el nostre aprenentatge emocional no ha estat del tot correcte- ens podem plantejar, d’adults, fer-hi canvis i reformar-lo o reestructurar-lo a fons. No és una tasca fàcil, però hi ha força gent que ho aconsegueix. Només cal posar-ho al nivell de la pròpia consciència i proposar-s’ho . L’ecologia emocional és la forma de gestionar els nostres afectes (emocions i sentiments) de tal manera que la seva energia promogui conductes que augmentin el nostre equilibri personal, afavoreixin el desenvolupament de la nostra capacitat d’adaptació, la millora de les nostres relacions interpersonals i el respecte i la cura del nostre entorn. La resposta des de l’ecologia emocional és fomentar un model humà més autodependent, creatiu, pacífic i amorós, que es reflectirà en la millora de l’equilibri, la serenitat i...
delete

L’entusiasme

L’origen d’aquesta paraula prové dels antics grecs, que creien que l’entusiasme era un do del cel. Deien que la persona que l’experimenta és com si tingués un déu dins seu. En-theós: sentir-se posseït per un déu, propi de les persones enèrgiques i poderoses. L’entusiasme és un estat d’ànim que ens impulsa a l’acció. No es veu ni es toca, però se sent. És com una energia que ens omple, ens mobilitza, ens activa i ens accelera. Ens fa “bullir la sang”. Es tracta d’una combinació de dos estats anímics: l’optimisme i la motivació. L’optimisme ens permet creure que allò que desitgem és possible d’aconseguir i la motivació és la força interna que ens fa moure i actuar i ens apropa a assolir tot el que ens proposem. L’entusiasme ve determinat per tres impulsos principals, el desig, la creença i l’expectació. – El desig es refereix al fet d’aconseguir alguna cosa o fita. – La creença que tenim de poder-ho assolir. – L’expectació, entesa aquesta com allò que ens manté ferms en la realització d’una activitat a la recerca de la meta desitjada i proposada. Respecte a les creences, cal remarcar que tots actuem sobre la base de creences positives que tenim de nosaltres mateixos, dels altres i de l’entorn. El fet de no tenir aquestes creences ens deixa aturats i, per tant, ens impedeix l’acció. Dit amb altres paraules: si no ens creiem que podem aconseguir la fita o l’objectiu, ja ni ens ho plantegem de forma seriosa. La persona entusiasta sempre trobarà o intentarà trobar les millors respostes a la problemàtica que se li presenti. Normalment pren la iniciativa, no es queda paralitzada davant els fets que li són contraris i sol aconseguir el que vol, justament perquè creu que és possible. És capaç de despertar la creativitat, desprèn una gran vitalitat que fa que se li noti, fins i tot en el seu aspecte físic i en la manera de caminar. L’entusiasme és un dels motors del comportament i a més és contagiós. Aquesta característica fa que resulti un atribut essencial i imprescindible pels que tenen la feina de liderar equips o grups de treball. La capacitat d’engrescar als altres que tenen els entusiastes els fa únics en aquesta difícil tasca de dirigir persones i els  proporciona la clau per poder fer-ho amb molt bons resultats. Ve a ser com una màgia que ho fa tot possible, o si més no, ens obre la porta a l’esperança d’aconseguir-ho. Fa veure fàcil el que per a altres resulta difícil o impossible. L’entusiasme, a part d’apropar-nos a situacions d’èxit, és un estat que es correlaciona amb la satisfacció interior de fer les coses bé i amb allò que tots busquem sempre: la felicitat. A l’altra banda dels entusiastes, hi trobem els indiferents, els escèptics, els que estan tristos de forma permanent, els pessimistes, els que rondinen per tot, els que estan mancats de desig (mai no tenen ganes de res). Tots en coneixem d’aquests, viuen en un estat constant d’infelicitat, són els instal·lats a la queixa, tot ho troben malament o difícil, i mai no actuen per arreglar res. El missatge és ben clar: cal buscar “motius” per entusiasmar-se, la vida n’està plena. Es poden trobar arreu: a la família, a la feina, en els amics, als esports, a la música, a la lectura, a les afeccions, als hobbies i un llarg etcètera. Evidentment que a la vida no tot és fàcil ni de color de rosa, està clar...
delete

L’excel·lència

Els diccionaris ens diuen que “excel·lència” és un nivell superior, eminent o superlatiu al qual podem arribar en un àmbit concret de les nostres activitats humanes. També es defineix com alguna cosa amb una qualitat superior o quelcom molt bo en el seu gènere, que els fa dignes d’estima i són molt preuats. És el conjunt de valors, comportaments, conductes, actituds i aptituds que configura un estil de vida on el repte constant és fer les coses bé. Es pot dir que és el resultat de fer “una mica més”, de forma repetida i al llarg del anys. L’excel·lència no és un fi a obtenir, sinó un procés de millorament continu i harmònic de totes les dimensions de l’ésser humà: corporal o física, mental o psíquica i espiritual. Al ser un procés, és indefinit en el temps i per tant no s’acaba mai. Sempre es pot anar millorant i creixent, desterrant i abandonant hàbits negatius, substituint-los per altres de positius. Porta a fer les coses el millor que es pot, dedicant tot l’esforç i energia a cada feina i a cada relació i desenvolupant tot el potencial possible de cadascú. No es tracta de fer les coses millor que els altres, sinó que es tracta de donar el millor d’un mateix. No s’ha de confondre l’excel·lència amb la perfecció, que és el nivell màxim i equival o significa “fer-ho tot bé, sempre”. Aquest objectiu, com a humans que som, és inassolible: nosaltres no som perfectes i, per tant, cometem errors. Això no ens ha de desanimar, ben al contrari, ens ha d’esperonar a seguir millorant, ja que encara que no és possible que arribem a la perfecció, quant més ens hi apropem, més alt serà el nostre nivell d’excel·lència. El poeta grec Kavafis, a finals del segle XIX, en la seva obra “Viatge a Itaca” tot referint-se als conceptes de perfecció i d’utopia, ens diu que més important que el fet d’arribar, és tot el que s’aprèn en el camí i que, en definitiva, és el que ens fa créixer i evolucionar. Molt més enrere, 100 anys abans de Crist, Ciceró va escriure la següent reflexió, que també ens ajuda a comprendre el concepte: “equivocar-se és propi dels humans, però només dels ximples persistir en l’error” Encara que no es poden donar receptes concretes, relaciono a continuació un “decàleg d’idees” de com assolir nivells d’excel·lència: – Cal tenir un coneixement real d’un mateix (fortaleses i debilitats) i la suficient sinceritat per no autoenganyar-se  i no confondre el que un és amb el que ens agradaria ser i que no ens manqui mai la confiança amb nosaltres mateixos. – Exigència i esforç: poder vèncer la mandra i la comoditat és l’inici de l’excel·lència. Cal actuar amb iniciativa i força de voluntat i imposar-se una certa autodisciplina. – Fer les coses o intentar-ho, sense buscar raons per demostrar als altres que no es poden fer. – Comprendre que a la vida no se’ns dóna tot fet, cal generar oportunitats per obtenir èxits. – Fixar-se objectius assolibles i anar-los revisant i actualitzant de forma periòdica. – Quan tinguem un fracàs, cal saber dir “m’he equivocat”, rectificar i proposar-se no caure en el mateix error. Tornar-se a aixecar amb esperit d’aprenentatge i superació, sense culpar als altres. – Quan calgui dir “no”, dir-ho sempre amb bones maneres. – L’enveja, l’envaniment i l’orgull són autodestructors de l’excel·lència. No mirar als altres amb aires de superioritat. – Aixecar els ulls de terra i elevar l’esperit...
delete

L’equilibri

Equilibri és una paraula que fem servir tot sovint per referir-nos a un munt de conceptes o temes ben diferents entre ells. S’utilitza en enginyeria, física, química, biologia, economia, política, ecologia i també en l’estudi de l’ésser humà, tant en la seva vessant fisiològica com en la psicològica. Em referiré avui a l’equilibri intern de les persones. Tots en coneixem algunes que diem són extremades, radicals, brusques  o desequilibrades i d’altres que contràriament, diem que són tranquil·les, pausades, moderades i controlades. Per què aquestes diferències? Les tensions que patim i les emocions amb què reaccionem són els generadors de desequilibri més importants en la nostra vida. La primera tensió ens apareix al néixer: d’una situació on estàvem bé i confortables, de sobte, ens hi treuen, tallen el cordó umbilical i ens hem d’enfrontar amb un nou entorn que d’entrada ens incomoda i ens molesta. Curiosament en aquest procés ja es produeix una primera diferència: hi ha criatures que s’hi adapten de forma ràpida i fàcil i d’altres que els costa molt més recuperar aquest primer equilibri perdut. El tema de les emocions és crucial per entendre la conducta humana. Davant d’un fet o d’una determinada situació en concret, les persones tenim una particular percepció i en fem una interpretació fonamentada amb els coneixements, valors i judicis propis de cadascú. D’acord amb aquesta percepció i interpretació, que solen ser diferents segons les persones, apareixen les emocions, que integren afectes i sentiments i són les que impulsen i provoquen les accions i els comportaments o conductes amb què reaccionem. Aquesta forma de reaccionar, afegida als estats d’ànim que podem tenir en cada moment, explica les importants diferències que hi ha entre nosaltres. Encara que totes les emocions que experimentem no es poden incloure en cap llistat, les emocions principals que ens afecten són: la por, l’ira, la tristesa, el plaer i l’amor. N’hi ha d’altres com el disgust, la sorpresa, la vergonya, etc. que no es consideren tan prioritàries com les primeres. Només a títol d’exemple i per donar a entendre l’extensió i amplitud del concepte i les seves gradacions, una emoció com l’ira que desenvolupem normalment quan un obstacle s’interposa als nostres objectius, pot convertir-se en ràbia, aquesta en rancor, després en ressentiment i finalment en odi, sentiment destructiu i contaminant en les relacions personals. El desequilibri genera una profunda insatisfacció tant en un mateix com en les persones del nostre entorn. Gestionar les nostres emocions de forma correcta ens aproparà a l’equilibri. No és gens senzill, ja que el món emocional és com una “caixa negra” que moltes vegades no en sabem desxifrar tot el que conté. Algunes recomanacions per millorar aquesta gestió passen per aconseguir un elevat grau d’autonomia i maduresa personal, tant en les relacions afectives com en les laborals, així com tenir un bon nivell d’autoestima (valorar-se un mateix de forma correcta). Res d’això és fàcil, però hauríem de ser conscients que cal donar a cada cosa la seva justa importància, tenint en compte l’entorn i disposar de bones dosis de sensatesa, mesura i equanimitat. Un element que també ens ajuda és tenir un bon “diàleg intern”. És bo fer-nos amb freqüència preguntes a nosaltres mateixos sobre el “per què” de les nostres accions, actituds, objectius, etc.  Quant més grau d’auto-coneixement tinguem, millor. Ve a ser com si en el nostre ordinador intern hi tinguéssim una base de dades formada per totes les idees, experiències, decisions, emocions, coneixements, afectes, sentiments i creences  que hem anat acumulant...