delete

L’esperança

És un sentiment que expressa la confiança que tenim en aconseguir algun objectiu que desitgem de manera ferma. També és esperar i confiar en què ha de succeir allò que es desitja i es considera bo. Cal contemplar-ne dos aspectes ben diferenciats: l’esperança activa i l’esperança passiva. L’esperança activa és quan les persones posem en marxa iniciatives i accions per assolir les nostres fites i confiem en resoldre pels propis medis la problemàtica plantejada, malgrat aquesta afecti també a terceres persones. Aquesta confiança actua d’estímul i aporta molta força i tranquil·litat. Des d’aquesta perspectiva, és un estat d’ànim i un convenciment personal, pels quals creiem que allò que desitgem o pretenem, és possible d’obtenir-ho amb l’aportació del nostre esforç i es dóna quan tenim la creença ferma de què ho aconseguirem. Significa tenir un al·licient per seguir lluitant, sense baixar els braços. És una forma de sentir-nos vius, esperant activament que alguna cosa succeeixi i sense donar-nos per vençuts pensant que allò que ens interessa no arribarà mai. Aquest al·licient és vital per evitar que aparegui el desànim, un dels frens més importants de la voluntat. L’esperança és una emoció que ens transforma i ens injecta vida. Una llum potent que permet projectar-nos cap un futur millor. Ens connecta a la constància i a l’esforç i ens ajuda a no rendir-nos davant les dificultats i els reptes que la vida ens presenta. Malgrat els seus múltiples significats positius, l’esperança també té altres connotacions diferents. En la seva vessant passiva, és un concepte més semblant a la fe associada a la inevitabilitat del destí, en estar convençuts de què tot és fruit de la casualitat o en la creença de què les coses que hagin de passar, igualment passaran, sense necessitat de què haguem d’intervenir. Per comprovar el contrast entre les dues vessants exposades, veiem també dues cites de personatges importants en l’estudi del pensament humà: Aristòtil veu la versió activa quan diu “l’esperança és el somni de l’home despert” i el filòsof del negativisme Friedrick Nietzsche creu en la visió passiva quan manifesta “l’esperança és el pitjor de tots els mals, ja que sols prolonga el turment de les persones”            ”””A la ciutat d’El Cairo un grup de persones portaven una bona estona esperant un autobús per anar a l’aeroport. Tots anaven a Assuan, al sud del país. En el grup hi havia quatre occidentals, que intranquils preguntaven a les persones del país si sabien què passava. Aquests només es limitaven a respondre: “Alà és gran”. Després de fer algunes gestions pel telèfon mòbil, van localitzar un taxi que els va portar a l’aeroport i van poder agafar l’avió. Els egipcis van haver de viatjar al dia següent. I és que Alà (o qualsevol altra divina providència) no pot estar en tots els petits detalls. Delega aquestes situacions en nosaltres perquè ens espavilem i ens busquem la vida.””” L’esperança no pot suplir mai la nostra acció. Una cosa és tenir esperança i una altra molt diferent és esperar i esperar, sense fer res. Aquesta “falsa” esperança és perillosa i pot conduir a les persones a la mediocritat o a anar per la vida sense rumb, a la deriva de forma permanent. L’esperança actua com un detonant. És un dels sentiments més positius i constructius que tenim les persones i quan està present es desencadena en el nostre interior un desig de lluitar i un ànim especial per afrontar les situacions més complexes. Ens permet tirar endavant quan les nostres...
delete

L’energia

En alguns escrits anteriors i d’una forma indirecta he fet referències al terme energia. Al parlar de l’entusiasme deia que és com una energia que ens omple, ens mobilitza, ens activa i ens accelera, i al parlar de l’esforç vaig dir que és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. Actualment a la nostra societat es parla, sovint, del concepte energia, però poques persones s’aturen a considerar què vol dir aquesta paraula, que prové del grec energos i significava actiu. Durant molt de temps es relacionava només amb la física, però més recentment ha entrat a formar part també d’altres camps com la psicologia, la sociologia i fins i tot l’economia. Algunes definicions d’energia que es poden donar, en el context de les ciències humanes, són: “La fortalesa i la vitalitat que es necessiten per mantenir una activitat”;  “les actituds físiques i mentals de les persones, aplicades a una activitat concreta”;  “la força vital que prové de la consciència humana i que fa que les persones posin en marxa accions i projectes”. Podem diferenciar quatre tipus d’energia: la física, la mental, l’emocional i l’espiritual, que estan connectades entre elles. Al néixer no hi ha, entre les persones, diferències significatives en el seu “nivell quantitatiu” d’energia. Ara bé, amb el pas del temps, cadascun dels quatre tipus d’energia pot afectar, en positiu o en negatiu, a l’evolució del nivell energètic personal. Posem alguns exemples: – Quant al nivell físic tothom sap que el nostre cos necessita accedir diàriament a algunes fonts d’energia externa, com són el menjar, l’aigua, la llum del sol, l’aire que respirem… Si mengem molt poc o si mengem en excés els nostres nivells d’energia baixen i tal com ens aconsellen els dietistes hem de menjar de forma saludable, aliments naturals i amb mesura, si no volem que es produeixin aquestes reduccions. – Respecte al nivell emocional, hi ha una determinada tipologia d’emocions, com són la por, la preocupació, la ira, la tristesa, etc. que en diem negatives i produeixen un descens del nostre nivell d’energia. Al contrari, emocions com l’alegria, l’amor, la comprensió, la serenor, etc. que són positives, ens fan sentir més equilibrats i segurs i augmenten el nostre nivell energètic. – El nivell mental està molt influït per l’experiència que anem acumulant al llarg de la nostra vida. Els hàbits que hem anat adquirint i especialment la nostra pròpia actitud són els que determinen que els nostres pensaments puguin ser positius, que són fonts de benestar i de creixement personal i ens proporcionen una energia elevada, o negatius, que són els que ens resten energia, ens fan sentir cansats i debilitats i en casos extrems -està provat científicament- ens afecten al nostre sistema immunològic, fent-lo més feble. – L’energia espiritual depèn de les nostres creences transcendents, religioses o místiques, que afecten al racó més íntim de la nostra personalitat. Aquí només dir que quan la persona se sent satisfeta i atreta per les seves pròpies creences, les practica i les difon, la seva capacitat energètica augmenta de forma considerable, cosa que no succeeix en el cas contrari. Una font d’energia important, que cal mencionar també és l’autoestima. El psicòleg Daniel Goleman indica en la seva coneguda obra “Intel·ligència Emocional” (1995) que l’autoconsciència, de la que hi formen part tant l’autoconfiança com l’autoestima, és determinant per a què les persones se sentin bé amb la seva situació, el que fa que el seu nivell d’energia augmenti....
delete

Ser feliç o tenir raó

Eren dos quarts de nou del vespre en una concorreguda avinguda d’una gran ciutat. Dins d’un cotxe, una parella va a sopar a casa d’uns amics, van amb retard i no coneixen bé el camí. Com que no porten GPS al cotxe, ella abans de sortir de casa ha consultat un petit mapa i sap més o menys la ruta a seguir. Ell va conduint i ella el va orientant. A l’arribar a una rotonda, ella li indica que giri a l’esquerra, però ell diu, molt segur, que és cap a la dreta. Discuteixen un moment, però ella calla tot seguit. Ell decideix girar cap a la dreta i als pocs minuts se n’adona que s’ha equivocat. Remugant, admet que ha pres el camí erroni i intenta tornar enrere, cosa que no resulta gens senzilla donat l’embús de trànsit que hi ha. Ella, en silenci, el tranquil·litza amb un somriure de camaraderia. Un cop arriben a la casa, es disculpen pel retard i la trobada-sopar va resultar molt agradable, amena i divertida. Un cop de tornada, ell comenta: si estaves segura que m’equivocava, com és què no m’has insistir més perquè anés per on deies tu? Ella li respongué: Mira, anàvem molt justos de temps, el trànsit estava molt atapeït i els nostres ànims s’anaven escalfant. Si hagués insistit més, el risc de tenir una discussió agra i forta, era molt alt. Quasi segur que ens haguéssim espatllat la nit i la veritat és que entre tenir raó i ser feliç, prefereixo ser feliç. Aquesta historia la va explicar una directora de RRHH d’una gran empresa, que va acabar la seva conferencia ressaltant el fet, important, de la gran quantitat d’energia que tots nosaltres gastem o consumim per intentar demostrar que tenim raó, independentment de que la tinguem o no. Perquè en el fons, qui no té raó? Tots tenim la “nostra” de raó i només el temps ens farà saber si era veritat o no que la teníem. Des de llavors, em pregunto més sovint: vull ser feliç o tenir raó? Jordi Esteller Maig...
delete

Notes sobre Intel·ligència Emocional

La gran majoria dels professionals tenen molt interioritzada i desenvolupada la importància del coeficient intel·lectual. Però encara sent “el més llest de la classe”, l’èxit no està assegurat. La clau és ser emocionalment intel·ligent. Sense un desenvolupament òptim de les emocions, una persona pot tenir una ment incisiva i analítica i ser una font inesgotable d’idees, però mai no arribarà a ser un gran líder d’èxit. Segons Goleman, el coeficient intel·lectual d’una persona només explica el 10% del seu èxit professional, el 90% restant té el seu origen en les virtuts emocionals. L’intel·ligència emocional ve a ser una forma de ser més “llest”, ja que la forma de relacionar-se amb un mateix i amb els altres influirà més decisivament en el nostre èxit, que els propis coneixements. La teoria de Goleman es fonamenta en 5 pilars bàsics: 1.   Autoconsciència 2.   Autoregulació 3.   Motivació 4.   Empatia 5.   Habilitats socials Els tres primers els podem agrupar sota el títol de “Competència personal” i els altres dos pilars bàsics els podem agrupar sota el títol de “Competència social” El marc de la competència emocional Competència personal. Aquestes competències determinen la forma en que ens relacionem amb nosaltres mateixos. 1)   Consciència d’un mateix (Autoconsciència)        Ser conscient dels nostres propis estats interns, recursos i intuïcions. a)    Consciència emocional: Reconèixer les pròpies emocions i els seus efectes (consciència emocional)        b)   Valoració adequada d’un mateix: conèixer les pròpies fortaleses i debilitats i saber en tot moment el que es pot fer bé i en què convé millorar.        c)    Confiança en un mateix: seguretat en la valoració que fem sobre nosaltres mateixos i sobre les nostres capacitats. 2)  Autoregulació        Control dels nostres estats, impulsos i recursos interns        a)Autocontrol: capacitat per utilitzar adequadament les emocions i els impulsos conflictius. – L’autocontrol és essencial, ja que només els que controlen els seus sentiments i impulsos són capaços de crear un ambient de confiança i honestedat dins la organització. – Autocontrol no significa contenir les emociones, sinó controlar els sentiments que ens impulsen a prendre decisions de les que després ens en haguem de fer enrere.        b) Confiabilitat: Fidelitat al criteri de sinceritat i integritat        c)  Integritat: Assumir la responsabilitat de la nostra actuació personal        d)Adaptabilitat: Flexibilitat per afrontar canvis        e)Innovació: Sentir-se còmode i obert davant les noves idees, enfocaments i informació. 3)      Motivació Les tendències emocionals que guien o faciliten el fet d’aconseguir els nostres objectius a)Motivació de l’aconseguiment: Esforçar-se per millorar o satisfer un determinat criteri d’excel·lència. – Els empleats més valuosos són els que se senten motivats pel simple plaer d’aconseguir els objectius fixats      – Només les persones amb motivació cerquen reptes creatius. b) Compromís: secundar els objectius d’un grup o organització. c) Iniciativa: Rapidesa en actuar quan es presenta l’ocasió. d) Optimisme: Persistència en l’assoliment dels objectius malgrat els obstacles i les contrarietats Competència social. Aquestes competències determinen la forma en que ens relacionem amb els altres. 4)  Empatia        Consciència dels sentiments, necessitats i preocupacions alienes.       a)  Comprensió dels altres: És la capacitat de captar els sentiments i els punts de vista de les altres persones i interessar-nos activament per les coses que els preocupen.       b) Orientació cap el servei: Avançar-se, reconèixer i satisfer les necessitats dels clients.       c)   Aprofitament de la diversitat: Aprofitar les oportunitats que ens brinden els diferents tipus de persones.       d) Consciència política: Capacitat de donar-se compte de les corrents emocionals i de...
delete

Presentació de la lletra E

Sempre m’ha agradat escriure i mai no havia tingut el temps suficient per poder-ho fer amb una certa tranquil·litat i suficient serenor. Quan vaig començar a jubilar-me (ho estic fent de mica en mica, d’una forma llarga i progressiva)  la meva intenció era dedicar-li a l’escriptura una bona part del temps que pensava que tindria lliure. La primera pregunta va ser: sobre què escriure? Inicialment tenia al cap diverses idees, bastant disperses, i a poc a poc em vaig anar inclinant per escriure sobre temes o conceptes dels que tingués coneixements i experiència suficients com per aportar alguna idea nova a algú,  de la que en pogués treure un cert tipus de profit. La intenció va ser escriure articles curts, divulgatius, a l’abast de tothom, sobre temàtiques psicològiques i que fessin referència, més o menys directament, al comportament humà. A part de reflectir la meva manera de pensar, l’objectiu de fons de tots els escrits ha sigut plantejar idees o suggeriments que, sense donar consells, poguessin millorar aspectes de la vida de les persones. El modest llibre “La lletra E” conté els següents deu primers articles: L’Empatia L’Exageració L’Endogàmia L’Equilibri L’Excel·lència L’Entusiasme L’Ecologia Emocional L’Eclecticisme L’Esforç – 1 L’Esforç – 2 Alguns s’han publicat en alguna revista i d’altres, no. Fins i tot n’hi ha algun que ha tingut més sort i em consta que es fa servir com a material formatiu en algunes grans empreses. Tots tenen coses en comú, una d’elles -la principal- és la temàtica, com ja s’ha dit, i una altra -de secundària- és que tots els articles comencen amb la lletra “e”. La veritat és que la idea inicial no contemplava aquesta característica, sinó que va sorgir posteriorment. Un cop escrit el primer (sobre l’empatia) volia treballar el tema de l’endogàmia, però va aparèixer una certa necessitat d’escriure abans sobre l’exageració. O sigui que de cop vaig tenir entre mans tres conceptes que començaven amb la lletra “e” i un dia vaig decidir fer una auto-tempesta de cervells, o sigui amb mi mateix, i la conclusió que vaig treure és que el tema donava bastant de sí i podia tenir una certa continuïtat. També s’ha de dir que amb la lletra “e” sempre he tingut una forta i especial relació d’amor. M’agrada la lletra “e”!  I és que en el meu cognom en tinc 3! Per donar més claredat a les exposicions o per posar exemples més il·lustratius, no he dubtat en els moments que he cregut que calia, fer un “còpia-enganxa” d’altres textos, tant de pensadors actuals com d’anteriors, en especial dels grecs i dels romans, pels que hi tinc una especial predilecció. Una idea que surt en alguns dels articles i que repeteixo ara és que si només “una” persona troba algun motiu per pensar o reflexionar sobre la seva vida o es planteja decidir fer-ne algun canvi, ja haurà valgut la pena la feina feta. JORDI ESTELLER Agraïment i dedicatòria Ha col·laborat amb aquesta feina, l’equip familiar més proper que tinc: la Neus, l’Anna, la Gemma i el Dani. El primer cop d’ull als escrits sempre li dóna la Neus, ella és la que passa el primer “ribot”, ortogràfic i de comprensió. Des del punt de vista tècnic el parer de l’Anna és del tot imprescindible, la forma de comunicar i la coherència interna dels textos. A la Gemma li toca la gramàtica, cercant les millors formes d’expressió de les idees i al Dani li correspon resoldre les baralles que sovint...
delete

L’esforç – 2

L’esforç és un dels valors més positius de tota societat. Una col·lectivitat humana on moltes persones s’esforcen i tenen iniciatives i entusiasme per “fer coses” segur que anirà endavant i progressarà d’una forma important. Actualment es diu que en el nostre teixit social s’està notant una certa pèrdua d’aquest valor i se senten veus en el sentit de què cal recuperar el que es coneix com la “cultura de l’esforç”. Esforçar-se no està avui massa ben vist i són moltes les persones que procuren aconseguir les coses sense “suar massa”. Si no troben algun motiu important per posar-se en marxa, prefereixen quedar-se quiets. No fer res els hi resulta agradable: estar ajagut a la gespa una tarda de primavera o assegut en un banc d’un parc al mig de la ciutat, mentre els altres corren d’un lloc a l’altre apressats per la seva feina, no deixa de tenir, per ells, el seu encant. Una de les raons, entre d’altres, d’aquesta pèrdua del valor social d’esforçar-se és l’educació excessivament permissiva que s’ha anat instal·lant a bastants de les nostres escoles i famílies des de fa uns anys. Aquesta permissivitat condueix al descans, a la inactivitat, ja que si es pot triar entre fer i no fer, es tendeix d’entrada i per estalvi energètic, a no fer res o a fer molt poc. Malgrat això, l’esforç no és antagònic a passar-ho bé. Aquí hi entra la didàctica, que els mestres, quan poden, utilitzen perquè una cosa avorrida i que requereix esforç s’esdevingui divertida i atractiva de fer. Sense negar el valor educatiu que té el joc, no podem, però, caure en el mite vigent a l’educació actual que diu que els fins s’assoleixen d’una manera lúdica, distreta i alegre. La realitat de la vida és que tot costa molt d’esforç i cal fer-ho entendre. El gran repte d’avui és fer atractiu l’esforç. Això no resulta gens senzill i sovint tant els mestres com els pares se senten impotents. Volen fer entendre que a la vida no es regala res i que cal posar-hi el coll per treure’n algun profit, però no acaben de trobar les estratègies ni els mecanismes oportuns per transmetre i arrelar aquest valor tan poderós i essencial. La coacció i el xantatge, en educació, són males conselleres. De vegades, però, és l’únic recurs que queda, ja que sembla que només si s’amenaça o exigeix a canvi de favors els nens reaccionen i s’esforcen. En el fons aquesta manera de potenciar l’esforç és indeguda, perquè no és fa per si mateix, responsablement, sinó tan sols per la “pastanaga”. El qui s’acostuma a actuar mogut per finalitats externes, no integra de forma correcte l’autèntic valor de l’esforç. També hem de fer tots plegats una profunda autocrítica: ens estranya que els jovenets no s’esforcin, però és que en molts casos s’ho troben tot fet. Abans de queixar-se o demanar alguna cosa, ja els hi hem donat el que volen; no experimenten la dificultat i saben que, passi el que passi, tot seguirà el seu curs habitual. Si els hem col·locat dins d’un globus de confort i de comoditat, per què s’han d’esforçar? El filòsof Francesc Torralba senyala que un valor educatiu de primera magnitud és la contrarietat, una de les poques eines que tenim per contrarestar -quan n’hi ha- l’excés de permissivitat. Si a la quitxalla se’ls dóna tot pastat, talladet i filtrat, mai no sentiran la necessitat d’esforçar-se, d’haver de cansar-se, perquè sense el més mínim esforç tenen tot allò...