Bogeria inesperada

Aquella tarda l’Octavi estava al seu escriptori reordenant els seus papers, apunts, fotocòpies, carpetes. Tot ben posat, per capítols. Volia tenir-ho tot a punt per tornar a preparar-se per un nou examen.

Estava trist i decebut. S’havia passat els darrers tres mesos estudiant a fons l’assignatura d’Antropologia Social. Eren els darrers crèdits que li mancaven per tenir la llicenciatura.

Com que simultaniejava el treball en una empresa de logística amb els seus estudis, treia el temps per estudiar d’on podia: dels caps de setmana, d’algunes nits i en les dos últimes setmanes s’havia llevat cada dia a les 5 del mati. L’esforç havia sigut gran, tant per ell com per la Paquita, la seva companya.

Dijous passat va tenir l’examen i li va anar malament. Portava molt ben preparat tot el que li havien dit que era important, unes tres quartes parts del programa,  però de les sis preguntes que li van posar, cinc eren de la quarta part que no s’havia pogut estudiar prou bé.

Quina ràbia, quin desastre! Tant d’esforç per no res!

Les notes van sortir a l’endemà, però havia decidit no anar a veure-les. Estava segur que l’havien suspès i no li calia comprovar-ho. En tot cas ja se’n assabentaria per algú de la nota que li havien donat. Potser un 1 o un 2, com a màxim.

Eren quasi les vuit del vespre quan va arribar la Paquita. Malgrat la situació que es vivia a casa, se la veia alegre, tenia un somriure un pel irònic, fins i tot una mica agressiu. Després de fer-li un petó, li va dir que venia molt contenta de la feina i que pensava que avui era un bon dia.

L’Octavi ni li va contestar.

De cop i volta i d’una forma decidida la Paquita va anar cap a la taula on el seu company tenia els seus papers a mig ordenar, va agafar-ne uns quants i els va llençar per terra i uns altres els va tirar a la paperera.

Sense poder reaccionar, l’Octavi cridà: t’has tornat boja o què?  Vols tornar a deixar-ho tot al seu lloc!.

Però ja no hi havia possibilitat de fer-ho, estaven tots els papers barrejats, la majoria escampats per terra, uns altres a la paperera i la Paquita seguia llençant.

Vols parar d’una vegada!  va tornar a dir enfurismat, tot aixecant-se.

Llavors la Paquita se li acostà, l’abraçà i li va fer un petó als llavis. Tot seguit, li digué que volia explicar-li una cosa important. La seva mirada irradiava felicitat.

A l’Octavi se li havien posat les galtes vermelles, estava tan sufocat com quan s’enfadava o es disgustava molt. Aquesta vegada, al mateix temps que furiós, estava perplex, astorat i sense possibilitat de reacció.

D’una forma suau la Paquita li digué: no necessitaràs més tot aquest paperam. He anat a la Facultat i has aprovat: t’han posat un 5,5. T’estimo i et felicito, t’ho mereixes. Després de tant d’esforç i tant de treball, s’ha fet justícia.

L’Octavi no es podia creure el que estava passant, ni que la seva companya li llencés per terra tots els seus apunts, ni molt menys que l’haguessin aprovat. Segur que l’estava enganyant.

Al cap d’una estona van anar junts a la Facultat i l’Octavi va poder veure amb els seus propis ulls el 5,5. Ja més relaxadament se’n van anar a celebrar-ho, van sopar, van brindar amb cava i com havia dit la Paquita, va acabar essent un dia inoblidable.

No havia sigut un somni: ja era llicenciat!

A l’endemà, després de tornar a anar a la Facultat per veure novament el seu 5,5, l’Octavi va anar recollint poc a poc tots els seus papers que encara estaven per terra.

Jordi Esteller

2011

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *