Blog

This post is also available in: Spanish

El concert esperat

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

Plovisquejava i feia fred a Barcelona. El punt de trobada era la porta principal de Santa María del Mar, havien arribat tots força abrigats i amb algun paraigua obert. Encara els hi quedava una bona estona fent cua per poder entrar. En total eren dotze, homes i dones, amics des de fa molts anys i per primera vegada, tots junts, anaven a escoltar el concert de Nadal. Feien broma entre ells i tenien diferents converses al mateix temps. Mentre uns reien tot parlant de les seves coses, uns altres, més entesos revisaven i opinaven sobre la programació del concert i alguns comentaven amb persones de la cua l’èxit de la convocatòria d’enguany. En Llorenç era l’únic que restava callat, observava la situació amb una certa distància mental. Volia fruir tots els moments d’aquella vivència. Feia més de deu anys que faltava a la cita, sempre ocupat, reunions, viatges i feina, molta feina li havia impedit any rere any anar al concert amb els seus amics. Però ara, tot era diferent, s’havien acabat aquelles activitats i les presses i urgències que comportaven. La conversa de fa unes setmanes amb el president de l’empresa on treballava havia estat determinant. Calia rejovenir l’equip directiu i, amb molt bones paraules el va convidar a demanar la jubilació anticipada. Uns diners pel mig van canviar el seu futur de sobte, un dia per l’altre, sense temps de fer-se’n a l’idea. Ell mai no havia pensat que el poguessin despatxar, que el fessin fora; ell, que tothom deia que era un dels puntals de l’empresa… Per això, esperava amb il·lusió viure aquell concert, amb tota la intensitat que la seva nova situació personal li permetia. El temple estava abarrotat, no hi quedava ni un seient buit, als bancs la gent asseguda es tocava espatlla amb espatlla sense deixar entre ells gens d’espai i es veia persones dempeus. Entre l’immens xivarri, en Llorenç mirava el rellotge amb una certa insistència. Feia ja una bona estona que el concert hauria d’haver començat. Quan el presentador s’apropà al micròfon, es va fer un silenci total. Va agrair de forma cordial la presència de tots els assistents, uns 2.500 digué, i presentà l’orquestra, explicant de forma breu la seva curta trajectòria. Amb els primers aplaudiments, els musics, tots ells molt joves, van anar entrant i seient als seus llocs. Quan el primer violí, va donar la nota, en Llorenç estava expectant. Va aparèixer la directora i després de donar la mà al concertino, va agrair la forta ovació amb la que va ser rebuda, saludant amb exagerades reverencies. I va començar a sentir-se la música. Els instruments tocaven de forma harmònica i conjuntada. La directora amb aquest gest entre suau i enèrgic, característic dels que fan aquesta feina, donava pas a uns, desprès a d’altres i tot funcionava de forma perfecta. L’excel·lent música impregnava tot el recinte. En Llorenç estava concentrat, pendent de tot el que escoltava i veia. A més dels sons melodiosos que li anaven entrant a l’ànima, a través de la seva oïda, i que li provocaven un especial plaer, contemplava el magnífic espectacle visual que formen, il·luminades, les majestuoses columnes de Santa Maria del Mar, que ja l’immortal Gaudi havia dit que feien mirar a la gent cap amunt. I cap al cel és on...

read more

Pensaments

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

PENSAMENTS, TOT APROFITANT L’ESPERA Dempeus darrera la finestra de la petita habitació que fa servir com a despatx, en Rafel espera, amb certa impaciència, que s’obri el programa “excel” al seu ordinador. Fa poc ha complert els seixanta anys i degut als seus greus problemes de salut, derivats del cor, l’han operat diverses vegades i porta en total tres “by passos”. Li han concedit una pensió d’invalidesa i passa la major part del dia a casa, davant l’ordinador. Es de caràcter fort i la seva rígida personalitat li ha portat sempre problemes, te una actitud més aviat negativa i tant la família com els amics diuen que rondina per a tot i mai no troba res ben fet. * * * * * Aquest ordinador cada cop va més lent, s’ha convertir en una tortuga. Tan ràpid que anava quan me’l van regalar els meus fills en el darrer aniversari, va esser un regal magnífic, son bons xicots, i la celebració, entranyable, quasi em vaig emocionar i mira que a mi em costa això. El sopar va ser car però en aquella taula rodona vam estar molt bé. Mira que n’hi ha d’immigrants, al sisè pis al menys n’hi deuen viure quinze o vint, l’hora que és i n’hi ha quatre al balcó, xerrant i prenent la fresca, quina poca feina deuen tenir, jo els fotria tots fora, que se’n vagin al seu país, aquí no tenim feina per tothom. Ganduls i xoriços, això es el que són l’immensa majoria. Òndia quins pits, aquesta tia encara no l’havia vist mai, deu ser nova, ah!, en aquest pis hi vivien aquells jubilats carcamals que rondinaven per a tot, deuen haver marxat al pueblo, mira, encara hem tingut sort amb el canvi, i el rellotge de sorra fent pampallugues, em puc morir aquí esperant que s’obri el programa, dec tenir-hi un virus. Doncs no es gaire joveneta, mira que sortir a estendre la bugada només amb calces, bé, aquella veïna de l’apartament de Platja d’Aro anava sense, clar que era l’estiu. Brutícia, mira que la gent és porca i marrana. Com està de fastigós el pati interior de l’illa, els de l’ajuntament l’haurien de fer netejar a algú, no serà que ara no tinguem aturats, milions n’hi ha, al menys que facin alguna cosa útil, amb els diners que ens costen, aturats i immigrants, son la nostra ruïna. Mira que criden i foten soroll aquesta gent. Bruts i cridaners, no tenen civisme ni educació, ni res. A Singapur tot estava net i la gent no fumava ni pel carrer i al que ho feia, el multaven, aquell si que és un país civilitzat, va ser un gran viatge. Disciplina és el que ens manca, però amb aquests polítics que tenim, que podem esperar. Només procuren per ells i que aquesta colla de ganduls i xoriços els votin. Un bon bastó ens fa falta. I que faig si tinc un virus? A sobre tenen la barra de demanar que els votem. Que se’n vagin a la porra, no penso votar a ningú, si tots els que pensen com jo, que segur que som la gran majoria d’aquest país, ens poséssim d’acord, ja veuríem com canviarien les coses. I quanta roba ha d’estendre aquesta dona? Però és que gent que tingui la consciència...

read more

Veus narratives

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

I) Tot just després de dinar, la Claudia ha tingut una forta discussió amb el director de l’oficina. El motiu inicial ha estat l’aire condicionat i la temperatura, que ella i la resta de noies creuen que està massa baixa, però la conversa ha anat derivant per altres qüestions de feina fins arribar a un punt en que ella, visiblement nerviosa, li ha demanat per plegar i anar-se’n cap a casa, doncs tenia suficients hores recuperades. Es troba la porta de casa tancada només de cop; aquest Albert cada dia està més distret, pensa. Des del rebedor sent unes veus i unes rialles. Va a l’habitació i veu l’Albert amb una noia, despullats damunt el llit, fent l’amor. Ells, ni s’adonen de la seva presència. De forma ràpida, va a la cuina, agafa el ganivet més gros i embogida torna cap al quarto i amb tota la seva força li clava dos ganivetades a l’esquena i al clatell d’ella, que estava damunt d’ell, i tot seguit unes quinze o vint, al pit, al coll i a l’abdomen d’ell. En un instant, tot queda ple de sang. De mi no se’n fot ningú!, s’ha acabat!. Aquests fills de puta ja no ho tornaran a fer mai més!, crida, tot sortint per la porta per dir-li a algun veí el qué havia fet.   II) Al restaurant on va cada dia a dinar, l’Albert es troba una antiga companya d’estudis. Mentre dinen es van explicant molt animadament les seves vides actuals i en el moment d’acomiadar-se, l’Albert la convida a anar a casa seva, cosa que l’altra accepta encantada. Al cap de poca estona d’arribar-hi, ja estan els dos al llit. La Claudia després de tenir una forta discussió amb el director, plega de la feina abans de l’hora i se’n va cap a casa. Des del rebedor se senten unes veus i unes rialles. Va a l’habitació i veu l’Albert amb una noia, despullats damunt el llit, fent l’amor. De forma ràpida, va a la cuina, agafa el ganivet més gros i embogida torna cap al quarto i amb tota la seva força li clava dos ganivetades a l’esquena i al clatell d’ella, i tot seguit unes quinze o vint, al pit, al coll i a l’abdomen d’ell. En un instant, tot queda ple de sang. Tot cridant, surt del pis a avisar a algun veí.   III) Qui ho hagués dit que aquella tarda d’estiu, la meva vida canviaria de forma radical. Tot va començar després de dinar, amb la discussió amb el director de l’oficina. I es que per molta calor que faci al juliol a Barcelona, no es pot posar el termòstat a divuit graus! Quan va començar a barrejar el tema de la temperatura amb altres qüestions de feina, em va fer emprenyar tant que me’n vaig anar cap a casa, fent servir unes hores que tenia acumulades. Pensava asseure’m al sofà, per escoltar música tranquil·la i relaxar-me, fins que vingués l’Albert. Tot va passar molt de pressa. Em vaig encegar quan vaig veure’l al llit amb aquella tia, despullats i fent-se carantoines. No recordo res de com va anar a parar a les meves mans aquell ganivet tant gros. Encara penso que sóc incapaç de fer-ho. Però ho vaig fer, els vaig matar als dos....

read more

L’entrevista

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

La Carme i l’Antoni estaven esmorzant i com cada dia a aquesta hora tot el pis quedava impregnat d’una forta olor de cafè, que als dos els hi agradava força. Quina roba et posaràs? va preguntar la Carme. Doncs la de cada dia: els pantalons de pana, la camisa a quadres i l’anorac verd. Que et penses que vaig a un casament? Jubilat des de fa uns pocs mesos, l’Antoni sempre s’havia distingit per ser un home enèrgic i d’empenta. Era crític amb els temes socials relacionats amb la seguretat i amb l’educació dels joves. Aquestes son les nostres grans deficiències, deia. Sovint se’l sentia dir frases com: on estan els nostres valors? on han quedat el respecte pels demés, la cultura de l’esforç i del treball ben fet? Algú ha d’intentar solucionar tot el que no funciona: sortint a passejar el gos o asseguts tot el dia al sofà, davant el televisor, no arreglarem mai res! Havia demanar una reunió amb el Conseller d’Educació doncs no estava gens d’acord en com s’educava als joves, que un marrec li alci la veu a un mestre o als seus pares, on s’ha vist això?, on hem deixat la disciplina?, aquí tothom te drets, només! I les obligacions, de qui son?, on anirem a parar, com a societat?, hem de posar-hi remei! La Carme intentava calmar-lo, dient-li que ell tot sol no podria canviar el món, però no li feia gens de cas, al contrari, s’encenia cada cop més i la indignació quasi era el seu estat normal de vida. Mitjançant el regidor del barri, havia aconseguit que l’alcalde li concedís una entrevista i estava citat a les dotze del migdia. Li penso cantar la canya, li digué a la Carme, vull que em digui on posen la guàrdia urbana. Enlloc se’n veu cap, a no ser per posar multes als cotxes, ben amagadets en algun racó; qui vigila les bicis que van per les voreres a tota velocitat, espantant als vells, qui controla els pidolaires que cada cop n’hi ha més i els carteristes de la rambla que roben als turistes i els que van mig en pilotes pel passeig marítim? Ell n’és el responsable de tot això. Mentre estava a la sala d’espera de l’alcaldia, recordava el dia que la Carme li va dir que s’havia compromès a acompanyar la seva mare a passejar una estona tots els matins. Pobra dona, si no hi vaig, estarà tot el dia sense sortir de casa, li va dir. I és que té molta por, d’ençà que una bicicleta per poc l’atropella, anant per la vorera, encara se sent més insegura. Ja saps que des de que li van posar la pròtesi al genoll ha de caminar amb bastó. Aquell va ser el dia que l’Antoni es va rebel·lar contra ell mateix; ara que per fi estaven els dos jubilats, als matins tocava treure a passejar la sogra i a les tardes, es clar, a recollir els néts a l’escola i sense comptar quan se’ls havien de quedar tot el dia perquè algun havia agafat angines, febre, cagarrines … i és que els nens petits sempre tenen alguna cosa! Tants anys de cotització a la Seguretat Social per això?  S’havia de fer alguna cosa per lluitar contra aquesta injustícia: és que ens...

read more

Un bon ensurt

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

En Manel és un home de costums i d’idees fixes, ell i la Teresa són un matrimoni dels clàssics, han complert els seixanta anys, la seva salut és acceptable, tenen els fills independitzats i des del punt de vista econòmic, viuen bé. Fins ara, ells mateixos -en especial la Teresa- eren dels que s’inventaven els seus propis problemes, ja que de forma objectiva es pot dir que gairebé no en tenien. Sense treure’ls-hi la seva importància,el fet que la nena no s’entengui massa bé amb la seva sòcia o que a l’empresa del noi se li han reduït molt les vendes, son temes que ells no poden fer res per resoldre. Fa un parell mesos, el resultat d’una analítica en la revisió mèdica del Manel, la que es fa cada any de forma rutinària, va desfer la previsible monotonia en la que anaven passant dia rere dia. El Doctor Sans, metge de sempre de la família, parlava de la presència d’un possible tumor, com a responsable d’aquella alteració. La pròpia notícia i tot el reguitzell de visites a hospitals i centres mèdics especialitzats al que han estat sotmesos, junt amb el seguit de proves, ecografies, tacs i ressonàncies, els han trasbalsat la vida de forma important. La setmana passada, la Teresa, molt aficionada als temes de les medicines alternatives, va convèncer en Manel d’anar a una conferencia que donava una metgessa i que tenia com a títol “la medicina de l’ànima”. Tot sortint es van trobar un matrimoni, coneguts d’ella, que feia temps no es veien i van asseure’s a una cafeteria per parlar una estona. Després de comentar la brillant exposició que havia fet la conferenciant, l’amiga va explicar amb tota classe de detalls, que havia patit una greu malaltia i l’havien hagut d’intervenir dues vegades i encara estava pendent de que li fessin una tercera operació, però que ja es trobava bé del tot i estava fora de perill.  Com estan aquells amics vostres de Sitges? preguntà el marit de l’amiga. Doncs, va contestar la Teresa, la Joana es va morir fa un any, ja sabeu estava molt delicada i tots els familiars i amics vam pensar que era el millor per ella, doncs la seva malaltia li provocava molt patiment. I tot seguit afegí, el que també es va morir va ser el Quim, el de Gavà. El Quim? Si era jove, oi?, digué l’amiga. Anava cap els setanta, però la seva salut mai havia estat bona, era diabètic i al final li van sorgir moltes complicacions. En Manel callava, la xerrada de la metgessa no li havia agradat i no se sentia gens bé amb els coneguts de la Teresa. Cada cop que sentia el nom d’un que s’havia mort, era com un cop de martell que li pegaven al cap. Pensava que el proper de la llista d’amics i coneguts seria ell mateix, però no s’atrevia a dir-ho, la seva dona el renyaria i li diria que en aquests moments cal ser positiu i s’han de rebutjar tots els pensaments negatius. Per què no calla ja aquesta tia?, pensava en el seu interior. Aquesta mena de conversa és el que menys m’interessa i la Teresa anant-li donant corda, fins i tot semblava sentir-se còmode, tot repassant la llista dels morts i malalts. No tenia...

read more

Un nou projecte

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

Nascuda a la Barceloneta, la seva família sempre s’havia dedicat al món del peix. Tenien una parada a la plaça i durant una temporada havien regentat un petit restaurant vora el mar, especialitzat en paelles i sarsueles, que al morir la mare van haver de traspassar. De ben joveneta, la Cristina -era filla única- va decidir no seguir la tradició familiar. Tot rient, ella en deia la cultura del crit. Com a bons peixaters ningú de casa seva parlava en veu baixa i això, malgrat hi estava acostumada, li desagradava molt. Sempre ha estat una excel·lent estudiant, va començar de ben petita a La Salle, al seu barri i desprès va cursar enginyeria a la UPC. Per les seves bones notes, va obtindre una beca i va anar a fer un dels cursos de la carrera a Filadèlfia i en acabar-la es va pagar, amb els seus estalvis, un màster a Stuttgart. Sovint comenta que va ser una de les decisions més difícils de prendre a la seva vida, però de les que n’estava més contenta i satisfeta. Per una banda va vèncer la oposició del pare, a qui va costar acceptar que no seguís el negoci familiar i allà va conèixer el Hans, un enginyer alemany del que se’n va enamorar i amb qui es va casar l’any passat. Decisió complexa, però encertada i rendible! Més endavant quan ja treballava en la primera feina important, poc a poc va anar estudiant econòmiques a la UOC. La seva eficàcia junt amb la seva eficiència, aspectes que poca gent simultanieja tan bé com ella, li van permetre anar progressant i ara, als trenta cinc anys, amb dues carreres i dos idiomes, apart dels d’aquí, ocupa un lloc rellevant a la direcció d’una important empresa multinacional. Arribar on és li ha costat un esforç gran. És una gran pencaire, capaç de treballar deu o dotze hores diàries com si res. És hàbil en el tracte amb els demés i té una especial sensibilitat en les relacions personals. La seva empatia, fa que els altres se sentin a gust amb ella i sol convertir en fàcil el que per a qualsevol persona seria difícil. Avui, darrera les cortines del pis que amb el seu marit van comprar a l’eixample, reflexiona sobre la decisió que ha pres per emprendre un nou projecte, que pensa li durarà al menys uns tres anys. A l’hora que il·lusionada està atemorida, li esperen noves  responsabilitats que es mira amb gran respecte. Sabrà enfrontar-s’hi?, se’n sortirà bé?, li quedarà temps lliure per estudiar francès o piano, que són els seus temes pendents?   Tot ho té a punt, preparat i planificat amb cura. La setmana propera surt de comptes i porta una bessonada, un nen i una nena. Jordi Esteller...

read more

Presentació de la lletra E

Posted by on Feb 27, 2014 in Conceptes de Psicologia | 0 comments

Sempre m’ha agradat escriure i mai no havia tingut el temps suficient per poder-ho fer amb una certa tranquil·litat i suficient serenor. Quan vaig començar a jubilar-me (ho estic fent de mica en mica, d’una forma llarga i progressiva)  la meva intenció era dedicar-li a l’escriptura una bona part del temps que pensava que tindria lliure. La primera pregunta va ser: sobre què escriure? Inicialment tenia al cap diverses idees, bastant disperses, i a poc a poc em vaig anar inclinant per escriure sobre temes o conceptes dels que tingués coneixements i experiència suficients com per aportar alguna idea nova a algú,  de la que en pogués treure un cert tipus de profit. La intenció va ser escriure articles curts, divulgatius, a l’abast de tothom, sobre temàtiques psicològiques i que fessin referència, més o menys directament, al comportament humà. A part de reflectir la meva manera de pensar, l’objectiu de fons de tots els escrits ha sigut plantejar idees o suggeriments que, sense donar consells, poguessin millorar aspectes de la vida de les persones. El modest llibre “La lletra E” conté els següents deu primers articles: L’Empatia L’Exageració L’Endogàmia L’Equilibri L’Excel·lència L’Entusiasme L’Ecologia Emocional L’Eclecticisme L’Esforç – 1 L’Esforç – 2 Alguns s’han publicat en alguna revista i d’altres, no. Fins i tot n’hi ha algun que ha tingut més sort i em consta que es fa servir com a material formatiu en algunes grans empreses. Tots tenen coses en comú, una d’elles -la principal- és la temàtica, com ja s’ha dit, i una altra -de secundària- és que tots els articles comencen amb la lletra “e”. La veritat és que la idea inicial no contemplava aquesta característica, sinó que va sorgir posteriorment. Un cop escrit el primer (sobre l’empatia) volia treballar el tema de l’endogàmia, però va aparèixer una certa necessitat d’escriure abans sobre l’exageració. O sigui que de cop vaig tenir entre mans tres conceptes que començaven amb la lletra “e” i un dia vaig decidir fer una auto-tempesta de cervells, o sigui amb mi mateix, i la conclusió que vaig treure és que el tema donava bastant de sí i podia tenir una certa continuïtat. També s’ha de dir que amb la lletra “e” sempre he tingut una forta i especial relació d’amor. M’agrada la lletra “e”!  I és que en el meu cognom en tinc 3! Per donar més claredat a les exposicions o per posar exemples més il·lustratius, no he dubtat en els moments que he cregut que calia, fer un “còpia-enganxa” d’altres textos, tant de pensadors actuals com d’anteriors, en especial dels grecs i dels romans, pels que hi tinc una especial predilecció. Una idea que surt en alguns dels articles i que repeteixo ara és que si només “una” persona troba algun motiu per pensar o reflexionar sobre la seva vida o es planteja decidir fer-ne algun canvi, ja haurà valgut la pena la feina feta. JORDI ESTELLER Agraïment i dedicatòria Ha col·laborat amb aquesta feina, l’equip familiar més proper que tinc: la Neus, l’Anna, la Gemma i el Dani. El primer cop d’ull als escrits sempre li dóna la Neus, ella és la que passa el primer “ribot”, ortogràfic i de comprensió. Des del punt de vista tècnic el parer de l’Anna és del tot imprescindible, la forma de comunicar i...

read more

Sous

Posted by on Feb 24, 2014 in Actualitat | 0 comments

Fa uns mesos va aparèixer la noticia de que el Govern britànic tenia la intenció d’endurir la legislació vigent en aquell país per poder fer públics els noms de tots els directius de les empreses que no paguessin el salari mínim als seus treballadors, amb l’objectiu de posar-los en evidència davant la societat i lluitar així d’una manera més decidida contra -deia la nota de premsa- els “empresaris pocavergonyes”. D’entrada aquest qualificatiu, que sembla dur, quant hi reflexiones no ho és tant, doncs no deixen de ser persones que aprofitant-se d’una conjuntura socialment difícil i complexa, abusen d’altres persones en situació de debilitat i fan una competència deslleial a la immensa majoria d’empresaris que compleixen de forma escrupolosa amb la legalitat vigent.  En paral·lel ens anem assabentant del numero creixent de directius de grans empreses, públiques i privades, amb unes retribucions astronòmiques. Fins i tot s’han publicat els noms del “top ten” d’Europa, que guanyen, en Euros, sous de més de vuit xifres. A Espanya els 100 directius de la banca que cobren més d’un milió d’euros anuals, tenen una retribució mitja de 2.168.000 €, dels quals 913.000 son en concepte de salari fix i 1.255.000 en bonus. Tenint en compte que el salari mínim a Espanya és de 9.000€, la mitja dels 100 directius més ben pagats de la banca guanyen 240 vegades més! O sigui, que mentre els sous baixos els empenyem cap avall, inclús per sota del mínim legal, els sous alts es van disparant cap amunt, gairebé sense control. Evidentment això equival a que cada cop les diferències són més grans. Fa unes setmanes els suïssos, que tenen una democràcia petita, però autèntica, van rebutjar en un referèndum, limitar els sous més alts de les empreses a 12 vegades el sou més baix (moviment 1:12)  En un principi les enquestes indicaven que guanyaria la proposta del “si” (55-45) però poc a poc la propaganda de la “por” promoguda per les grans empreses es va anar imposant i el resultat final va ser 35-65. En pocs mesos es va girar l’opinió de la gent: 20 punts! Algunes grans empreses multinacionals fan una excel·lent gestió de l’amenaça i aconsegueixen que els seus treballadors votin i acceptin un “retrocés” de les seves condicions laborals o dels seus beneficis socials, ja sigui treballant més hores o amb sous inferiors, sobretot per les persones noves que s’incorporen a l’empresa, quasi sempre joves, que són els gran sacrificats de la situació actual. Matitzacions sobre el tema, que val la pena assenyalar: per una part, que aquesta gestió de l’amenaça queda fora de l’abast i de la voluntat de les petites i mitjanes empreses, per la seva pròpia peculiaritat, i per una altra, que és lògic pensar que avui la gent prefereix renunciar a alguns del seus drets, inclús a part del seu sou abans de quedar-se sense ingressos, sense feina i anar a l’atur. Cal suposar que aquesta situació seguirà així o fins i tot empitjorant mentre duri l’actual conjuntura de crisi, provocada per la cobdícia i falta d’ètica d’una part del sistema financer internacional, que amb les seves especulacions, maquinacions i maniobres han sigut els responsables de l’empobriment a tot el món de milions de persones que han perdut la seva feina, part dels seus estalvis i en alguns casos...

read more

Els perquès de la situació actual a Catalunya

Posted by on Feb 24, 2014 in Actualitat | 0 comments

  10 fets explicatius (resumits) 1) Quan el primer “tripartit d’esquerres” arriba al poder a la Generalitat (Nov 2003), malgrat haver guanyat les eleccions CiU, Pasqual Maragall inicia el tràmit i la negociació per un nou Estatut de Catalunya. En general, amplis sectors del poble català tenia queixes sobre el tracte fiscal i el finançament de Catalunya. El Govern del PP a Madrid, amb majoria absoluta (2ª legislatura d’Aznar, Març 2000-Març 2004) havia posat en marxa la seva política re-centralitzadora de l’Estat. Malgrat tot, la població estava “tranquil·la”, sense mobilitzacions ni manifestacions importants. 2) Zapatero diu que respectarà el que digui el Parlament de Catalunya sobre el nou Estatut (imatge de Zapatero al balcó de la Generalitat, Nov 2003). El 30/9/2005 s’aprova la redacció del nou Estatut al Parlament, amb 120 vots a favor i 15 en contra (els del PP) 3) El Congreso de los Diputados crea la comissió per l’aprovació del nou Estatut de Catalunya i es retalla considerablement (Zapatero no compleix la seva promesa). És quan Alfonso Guerra, President de la Comissió, diu “nos hemos cepillado el Estatut” 4) En la darrera etapa negociadora, Mas i Duran Lleida intervenen decisivament (Gen 2006), sense massa elegància cap al Govern tripartit de Catalunya. El Congreso de los Diputados aprova el 10/5/2006 el nou Estatut, amb vots favorables de tots els partits polítics, excepte ERC (abstenció) i el PP (en contra) 5) Catalunya aprova en referèndum (18/6/2006) el nou Estatut, amb una participació del 49%. Vots: 73% Si, 21% NO i 6% en blanc i nuls. En general, el poble de Catalunya segueix estant tranquil, molest per les retallades fetes a l’Estatut inicial, però creient que alguna cosa s’havia millorat. 6) El PP manifesta la seva oposició, inicia una campanya de recollida de signatures per arreu d’Espanya i presenta un recurs al Tribunal Constitucional (31/7/2006) contra el nou Estatut. Les signatures son recollides, en la majoria dels pobles i ciutats d’Espanya, amb el lema: “firmar contra los catalanes” 7) La sentència del Constitucional es fa esperar anys, i -amb crisi política interna inclosa- el 28/6/2010 anul·la alguns articles significatius del nou Estatut. 8) Aquest fet encén els ànims de la població i es fa una gran manifestació al Passeig de Gràcia (21/7/2010) encapçalada pel President Montilla. La gent no entén que un Tribunal, polititzat, segons va poder comprovar tot el país, pugui anular una legislació aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congreso de los Diputados i pel poble de Catalunya, en referèndum. 9) Montilla no sap treure cap rendiment polític de la protesta ciutadana. El PP s’atribueix una victòria jurídica i el PSOE li dona l’esquena a Catalunya. Es referma el centralisme de la “meseta” 10) Canvis de govern a Madrid (Nov 2011, amb nova majoria absoluta del PP) i a Catalunya (Nov 2010). Els socialistes entren en davallada i les “ambicions soberanistes” van en augment. Manifestació de l’onze de Setembre del 2012 i Via Catalana de l’onze de Setembre del 2013. En general, el poble de Catalunya se sent maltractat per algunes accions i paraules d’alguns dirigents del Gobierno de España. Hi ha més “independentistes” que mai.  ERC avança a CiU en intenció de vot.   JORDI ESTELLER –...

read more

Comentaris sobre l’actualitat

Posted by on Feb 24, 2014 in Actualitat | 0 comments

    En aquest apartat del Blog hi podreu trobar alguns articles que he anat fent, segons l’actualitat del moment i també el material que hem fet servir a l’Espai de la Gent Gran de l’Esquerra de l’Eixample (EGGEE) en el grup que porta el nom de “Debats d’Actualitat”. Aquest material té forma esquemàtica, amb bastants imatges, doncs correspon a les transparències que hem utilitzat per fer les presentacions de cada tema. Fins avui conté els següents temes: – Espanya contra Madrid – El Papa Francesc – Crisi econòmica. Orígens – La sentència del Tribunal d’Estrasburg – Demografia Espanyola – Informació sobre la Xina – Europa. Institucions de la UE  Espero anar-hi afegint material nou! JORDI ESTELLER Febrer...

read more