Blog

This post is also available in: Spanish

Diguem prou

Posted by on Mar 23, 2014 in Actualitat | 0 comments

MANIFEST   “DIGUEM PROU” DE LES PIMES I AUTÒNOMS EN CONTRA DE LES POLÍTIQUES QUE DIFICULTEN LA SORTIDA DE LA CRISI I FRENEN EL PROGRÉS DEL PAÍS 19 de març de 2014 ÍNDEX Preàmbul 1. Emprenedoria 2. Crèdit i finançament 3. Fiscalitat 4. Laboral 5. Energia 6. Formació i Ocupació 7. Internacionalització 8. Infraestructures 9. Gestió Pública PREÀMBUL Ara ja fa més de set anys que estem en crisi. Una crisi que ha afectat, i continua afectant greument el nostre teixit productiu. En especial i de forma més intensa les pimes i els autònoms, que han estat sempre la base de la nostra economia. El 2007 Catalunya tenia 535.000 pimes que ocupaven més de dos milions de persones. Avui dia en queden 470.000 que ocupen al voltant de 1.650.000 treballadors. Per tant, en el llarg i tortuós camí de la crisi hem perdut 65.000 empreses, 80.000 autònoms i més de 350.000 llocs de treball. Es tracta d’una mortaldat proporcional que s’ha donat també a la resta d’Espanya. La crisi ha impactat sobre l’estructura econòmica catalana i espanyola, agreujant el fenomen de la desindustrialització, perceptible ja des de finals dels noranta. L’aportació de la indústria al valor afegit català ha assolit un mínim del 17%. Tot plegat és un preu massa alt per al nostre teixit empresarial i els seus treballadors. L’any en què va començar la crisi, les pimes generaven el 64% del valor afegit dels sectors de mercat. A dia d’avui, aquesta xifra ha caigut al 55%. La pèrdua de pes enfront de la gran empresa és evident, i també enfront del sector públic. Podem afirmar que el segment de l’economia que més ha patit i està patint la crisi és, sens dubte, el de les pimes i els autònoms.      Curiosament, però, tant polítics com analistes semblen coincidir en el fet que la sortida de la crisi vindrà de la mà de les pimes i les noves empreses, que permetran crear nous llocs de treball i regenerar el teixit productiu del país. Tots se n’omplen la boca, amb aquest discurs. No obstant això, les paraules van per un cantó i els fets per un altre. Es fan promeses de suport que gairebé mai no arriben a bon port i justament les mesures preses en els darrers temps van en la direcció oposada.  La manca de sensibilitat per part del sistema envers les pimes i els autònoms és notòria. Problemes ben palesos com el dels terminis de cobrament s’eternitzen i sembla impossible trobar-hi solucions. S’aproven mesures que incideixen negativament sobre la competitivitat del nostre teixit productiu. Entre les darreres podem esmentar els augments en els costos de la Seguretat Social a causa de la supressió de bonificacions i la pujada de les cotitzacions, les polítiques erràtiques i els augments dels preus de l’energia i la penalització de l’autoconsum, la creixent pressió fiscal i la manca de crèdit, així com el seu elevat cost per a les pimes i els ciutadans, que no per a la banca, les administracions i les grans empreses, les contínues i reiterades inspeccions de tot tipus, les traves administratives, etc. Tot plegat alenteix la sortida de la crisi, impedeix generar ocupació i frena el progrés del nostre país. Els nostres dirigents han incomplert de manera reiterada les seves promeses electorals, des de la baixada d’impostos i...

read more

L’esperança

Posted by on Mar 1, 2014 in Conceptes de Psicologia | 0 comments

És un sentiment que expressa la confiança que tenim en aconseguir algun objectiu que desitgem de manera ferma. També és esperar i confiar en què ha de succeir allò que es desitja i es considera bo. Cal contemplar-ne dos aspectes ben diferenciats: l’esperança activa i l’esperança passiva. L’esperança activa és quan les persones posem en marxa iniciatives i accions per assolir les nostres fites i confiem en resoldre pels propis medis la problemàtica plantejada, malgrat aquesta afecti també a terceres persones. Aquesta confiança actua d’estímul i aporta molta força i tranquil·litat. Des d’aquesta perspectiva, és un estat d’ànim i un convenciment personal, pels quals creiem que allò que desitgem o pretenem, és possible d’obtenir-ho amb l’aportació del nostre esforç i es dóna quan tenim la creença ferma de què ho aconseguirem. Significa tenir un al·licient per seguir lluitant, sense baixar els braços. És una forma de sentir-nos vius, esperant activament que alguna cosa succeeixi i sense donar-nos per vençuts pensant que allò que ens interessa no arribarà mai. Aquest al·licient és vital per evitar que aparegui el desànim, un dels frens més importants de la voluntat. L’esperança és una emoció que ens transforma i ens injecta vida. Una llum potent que permet projectar-nos cap un futur millor. Ens connecta a la constància i a l’esforç i ens ajuda a no rendir-nos davant les dificultats i els reptes que la vida ens presenta. Malgrat els seus múltiples significats positius, l’esperança també té altres connotacions diferents. En la seva vessant passiva, és un concepte més semblant a la fe associada a la inevitabilitat del destí, en estar convençuts de què tot és fruit de la casualitat o en la creença de què les coses que hagin de passar, igualment passaran, sense necessitat de què haguem d’intervenir. Per comprovar el contrast entre les dues vessants exposades, veiem també dues cites de personatges importants en l’estudi del pensament humà: Aristòtil veu la versió activa quan diu “l’esperança és el somni de l’home despert” i el filòsof del negativisme Friedrick Nietzsche creu en la visió passiva quan manifesta “l’esperança és el pitjor de tots els mals, ja que sols prolonga el turment de les persones”            ”””A la ciutat d’El Cairo un grup de persones portaven una bona estona esperant un autobús per anar a l’aeroport. Tots anaven a Assuan, al sud del país. En el grup hi havia quatre occidentals, que intranquils preguntaven a les persones del país si sabien què passava. Aquests només es limitaven a respondre: “Alà és gran”. Després de fer algunes gestions pel telèfon mòbil, van localitzar un taxi que els va portar a l’aeroport i van poder agafar l’avió. Els egipcis van haver de viatjar al dia següent. I és que Alà (o qualsevol altra divina providència) no pot estar en tots els petits detalls. Delega aquestes situacions en nosaltres perquè ens espavilem i ens busquem la vida.””” L’esperança no pot suplir mai la nostra acció. Una cosa és tenir esperança i una altra molt diferent és esperar i esperar, sense fer res. Aquesta “falsa” esperança és perillosa i pot conduir a les persones a la mediocritat o a anar per la vida sense rumb, a la deriva de forma permanent. L’esperança actua com un detonant. És un dels sentiments més positius i constructius que tenim les persones i...

read more

L’energia

Posted by on Mar 1, 2014 in Conceptes de Psicologia | 0 comments

En alguns escrits anteriors i d’una forma indirecta he fet referències al terme energia. Al parlar de l’entusiasme deia que és com una energia que ens omple, ens mobilitza, ens activa i ens accelera, i al parlar de l’esforç vaig dir que és la utilització enèrgica de la força física o mental que necessitem per aconseguir una determinada finalitat. Actualment a la nostra societat es parla, sovint, del concepte energia, però poques persones s’aturen a considerar què vol dir aquesta paraula, que prové del grec energos i significava actiu. Durant molt de temps es relacionava només amb la física, però més recentment ha entrat a formar part també d’altres camps com la psicologia, la sociologia i fins i tot l’economia. Algunes definicions d’energia que es poden donar, en el context de les ciències humanes, són: “La fortalesa i la vitalitat que es necessiten per mantenir una activitat”;  “les actituds físiques i mentals de les persones, aplicades a una activitat concreta”;  “la força vital que prové de la consciència humana i que fa que les persones posin en marxa accions i projectes”. Podem diferenciar quatre tipus d’energia: la física, la mental, l’emocional i l’espiritual, que estan connectades entre elles. Al néixer no hi ha, entre les persones, diferències significatives en el seu “nivell quantitatiu” d’energia. Ara bé, amb el pas del temps, cadascun dels quatre tipus d’energia pot afectar, en positiu o en negatiu, a l’evolució del nivell energètic personal. Posem alguns exemples: – Quant al nivell físic tothom sap que el nostre cos necessita accedir diàriament a algunes fonts d’energia externa, com són el menjar, l’aigua, la llum del sol, l’aire que respirem… Si mengem molt poc o si mengem en excés els nostres nivells d’energia baixen i tal com ens aconsellen els dietistes hem de menjar de forma saludable, aliments naturals i amb mesura, si no volem que es produeixin aquestes reduccions. – Respecte al nivell emocional, hi ha una determinada tipologia d’emocions, com són la por, la preocupació, la ira, la tristesa, etc. que en diem negatives i produeixen un descens del nostre nivell d’energia. Al contrari, emocions com l’alegria, l’amor, la comprensió, la serenor, etc. que són positives, ens fan sentir més equilibrats i segurs i augmenten el nostre nivell energètic. – El nivell mental està molt influït per l’experiència que anem acumulant al llarg de la nostra vida. Els hàbits que hem anat adquirint i especialment la nostra pròpia actitud són els que determinen que els nostres pensaments puguin ser positius, que són fonts de benestar i de creixement personal i ens proporcionen una energia elevada, o negatius, que són els que ens resten energia, ens fan sentir cansats i debilitats i en casos extrems -està provat científicament- ens afecten al nostre sistema immunològic, fent-lo més feble. – L’energia espiritual depèn de les nostres creences transcendents, religioses o místiques, que afecten al racó més íntim de la nostra personalitat. Aquí només dir que quan la persona se sent satisfeta i atreta per les seves pròpies creences, les practica i les difon, la seva capacitat energètica augmenta de forma considerable, cosa que no succeeix en el cas contrari. Una font d’energia important, que cal mencionar també és l’autoestima. El psicòleg Daniel Goleman indica en la seva coneguda obra “Intel·ligència Emocional” (1995) que l’autoconsciència, de la que...

read more

Ser feliç o tenir raó

Posted by on Feb 28, 2014 in Conceptes de Psicologia | 0 comments

Eren dos quarts de nou del vespre en una concorreguda avinguda d’una gran ciutat. Dins d’un cotxe, una parella va a sopar a casa d’uns amics, van amb retard i no coneixen bé el camí. Com que no porten GPS al cotxe, ella abans de sortir de casa ha consultat un petit mapa i sap més o menys la ruta a seguir. Ell va conduint i ella el va orientant. A l’arribar a una rotonda, ella li indica que giri a l’esquerra, però ell diu, molt segur, que és cap a la dreta. Discuteixen un moment, però ella calla tot seguit. Ell decideix girar cap a la dreta i als pocs minuts se n’adona que s’ha equivocat. Remugant, admet que ha pres el camí erroni i intenta tornar enrere, cosa que no resulta gens senzilla donat l’embús de trànsit que hi ha. Ella, en silenci, el tranquil·litza amb un somriure de camaraderia. Un cop arriben a la casa, es disculpen pel retard i la trobada-sopar va resultar molt agradable, amena i divertida. Un cop de tornada, ell comenta: si estaves segura que m’equivocava, com és què no m’has insistir més perquè anés per on deies tu? Ella li respongué: Mira, anàvem molt justos de temps, el trànsit estava molt atapeït i els nostres ànims s’anaven escalfant. Si hagués insistit més, el risc de tenir una discussió agra i forta, era molt alt. Quasi segur que ens haguéssim espatllat la nit i la veritat és que entre tenir raó i ser feliç, prefereixo ser feliç. Aquesta historia la va explicar una directora de RRHH d’una gran empresa, que va acabar la seva conferencia ressaltant el fet, important, de la gran quantitat d’energia que tots nosaltres gastem o consumim per intentar demostrar que tenim raó, independentment de que la tinguem o no. Perquè en el fons, qui no té raó? Tots tenim la “nostra” de raó i només el temps ens farà saber si era veritat o no que la teníem. Des de llavors, em pregunto més sovint: vull ser feliç o tenir raó? Jordi Esteller Maig...

read more

Notes sobre Intel·ligència Emocional

Posted by on Feb 28, 2014 in Conceptes de Psicologia | 0 comments

La gran majoria dels professionals tenen molt interioritzada i desenvolupada la importància del coeficient intel·lectual. Però encara sent “el més llest de la classe”, l’èxit no està assegurat. La clau és ser emocionalment intel·ligent. Sense un desenvolupament òptim de les emocions, una persona pot tenir una ment incisiva i analítica i ser una font inesgotable d’idees, però mai no arribarà a ser un gran líder d’èxit. Segons Goleman, el coeficient intel·lectual d’una persona només explica el 10% del seu èxit professional, el 90% restant té el seu origen en les virtuts emocionals. L’intel·ligència emocional ve a ser una forma de ser més “llest”, ja que la forma de relacionar-se amb un mateix i amb els altres influirà més decisivament en el nostre èxit, que els propis coneixements. La teoria de Goleman es fonamenta en 5 pilars bàsics: 1.   Autoconsciència 2.   Autoregulació 3.   Motivació 4.   Empatia 5.   Habilitats socials Els tres primers els podem agrupar sota el títol de “Competència personal” i els altres dos pilars bàsics els podem agrupar sota el títol de “Competència social” El marc de la competència emocional Competència personal. Aquestes competències determinen la forma en que ens relacionem amb nosaltres mateixos. 1)   Consciència d’un mateix (Autoconsciència)        Ser conscient dels nostres propis estats interns, recursos i intuïcions. a)    Consciència emocional: Reconèixer les pròpies emocions i els seus efectes (consciència emocional)        b)   Valoració adequada d’un mateix: conèixer les pròpies fortaleses i debilitats i saber en tot moment el que es pot fer bé i en què convé millorar.        c)    Confiança en un mateix: seguretat en la valoració que fem sobre nosaltres mateixos i sobre les nostres capacitats. 2)  Autoregulació        Control dels nostres estats, impulsos i recursos interns        a)Autocontrol: capacitat per utilitzar adequadament les emocions i els impulsos conflictius. – L’autocontrol és essencial, ja que només els que controlen els seus sentiments i impulsos són capaços de crear un ambient de confiança i honestedat dins la organització. – Autocontrol no significa contenir les emociones, sinó controlar els sentiments que ens impulsen a prendre decisions de les que després ens en haguem de fer enrere.        b) Confiabilitat: Fidelitat al criteri de sinceritat i integritat        c)  Integritat: Assumir la responsabilitat de la nostra actuació personal        d)Adaptabilitat: Flexibilitat per afrontar canvis        e)Innovació: Sentir-se còmode i obert davant les noves idees, enfocaments i informació. 3)      Motivació Les tendències emocionals que guien o faciliten el fet d’aconseguir els nostres objectius a)Motivació de l’aconseguiment: Esforçar-se per millorar o satisfer un determinat criteri d’excel·lència. – Els empleats més valuosos són els que se senten motivats pel simple plaer d’aconseguir els objectius fixats      – Només les persones amb motivació cerquen reptes creatius. b) Compromís: secundar els objectius d’un grup o organització. c) Iniciativa: Rapidesa en actuar quan es presenta l’ocasió. d) Optimisme: Persistència en l’assoliment dels objectius malgrat els obstacles i les contrarietats Competència social. Aquestes competències determinen la forma en que ens relacionem amb els altres. 4)  Empatia        Consciència dels sentiments, necessitats i preocupacions alienes.       a)  Comprensió dels altres: És la capacitat de captar els sentiments i els punts de vista de les altres persones i interessar-nos activament per les coses que els preocupen.       b) Orientació cap el servei: Avançar-se, reconèixer i satisfer les necessitats dels clients.       c)...

read more

Relats i contes

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

En aquest apartat del Blog hi podreu trobar alguns relats i contes curts que vaig escriure durant el primer Curs de Narrativa a l’Ateneu Barcelonès, a l’any 2011. Va ser per mi una experiència inoblidable. Tant amb els companys com amb l’excel·lent professora que em va tocar, la Dolors Millat, vam compartir unes molt bones estones de diàleg i d’intercanvi d’opinions amb el rere fons d’anar aprenent les estructures necessàries d’això que se’n diu “Narrativa” i que diuen que serveix per escriure una mica millor. Em vaig fer el ferm propòsit de seguir escrivint relats i contes d’aquests tipus, però les prioritats de la meva agenda de semi-jubilat han anat per altres camins. Malgrat tot, el meu propòsit no ha canviat i el fet de tenir aquest apartat en el Blog, així ho indica. Fins i tot tinc material a mig elaborar, esborranys i idees anotades en una carpeta del meu ordinador. A veure si seré capaç d’anar produint coses noves. A continuació hi trobareu 10 relats: Bogeria inesperada Shanghai Una excursió diferent Costa recuperar l’ànim El concert esperat Pensaments Veus narratives L’entrevista Un bon ensurt Un nou projecte Jordi Esteller Febrer...

read more

Bogeria inesperada

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

Aquella tarda l’Octavi estava al seu escriptori reordenant els seus papers, apunts, fotocòpies, carpetes. Tot ben posat, per capítols. Volia tenir-ho tot a punt per tornar a preparar-se per un nou examen. Estava trist i decebut. S’havia passat els darrers tres mesos estudiant a fons l’assignatura d’Antropologia Social. Eren els darrers crèdits que li mancaven per tenir la llicenciatura. Com que simultaniejava el treball en una empresa de logística amb els seus estudis, treia el temps per estudiar d’on podia: dels caps de setmana, d’algunes nits i en les dos últimes setmanes s’havia llevat cada dia a les 5 del mati. L’esforç havia sigut gran, tant per ell com per la Paquita, la seva companya. Dijous passat va tenir l’examen i li va anar malament. Portava molt ben preparat tot el que li havien dit que era important, unes tres quartes parts del programa,  però de les sis preguntes que li van posar, cinc eren de la quarta part que no s’havia pogut estudiar prou bé. Quina ràbia, quin desastre! Tant d’esforç per no res! Les notes van sortir a l’endemà, però havia decidit no anar a veure-les. Estava segur que l’havien suspès i no li calia comprovar-ho. En tot cas ja se’n assabentaria per algú de la nota que li havien donat. Potser un 1 o un 2, com a màxim. Eren quasi les vuit del vespre quan va arribar la Paquita. Malgrat la situació que es vivia a casa, se la veia alegre, tenia un somriure un pel irònic, fins i tot una mica agressiu. Després de fer-li un petó, li va dir que venia molt contenta de la feina i que pensava que avui era un bon dia. L’Octavi ni li va contestar. De cop i volta i d’una forma decidida la Paquita va anar cap a la taula on el seu company tenia els seus papers a mig ordenar, va agafar-ne uns quants i els va llençar per terra i uns altres els va tirar a la paperera. Sense poder reaccionar, l’Octavi cridà: t’has tornat boja o què?  Vols tornar a deixar-ho tot al seu lloc!. Però ja no hi havia possibilitat de fer-ho, estaven tots els papers barrejats, la majoria escampats per terra, uns altres a la paperera i la Paquita seguia llençant. Vols parar d’una vegada!  va tornar a dir enfurismat, tot aixecant-se. Llavors la Paquita se li acostà, l’abraçà i li va fer un petó als llavis. Tot seguit, li digué que volia explicar-li una cosa important. La seva mirada irradiava felicitat. A l’Octavi se li havien posat les galtes vermelles, estava tan sufocat com quan s’enfadava o es disgustava molt. Aquesta vegada, al mateix temps que furiós, estava perplex, astorat i sense possibilitat de reacció. D’una forma suau la Paquita li digué: no necessitaràs més tot aquest paperam. He anat a la Facultat i has aprovat: t’han posat un 5,5. T’estimo i et felicito, t’ho mereixes. Després de tant d’esforç i tant de treball, s’ha fet justícia. L’Octavi no es podia creure el que estava passant, ni que la seva companya li llencés per terra tots els seus apunts, ni molt menys que l’haguessin aprovat. Segur que l’estava enganyant. Al cap d’una estona van anar junts a la Facultat i l’Octavi va poder veure amb els seus propis ulls el 5,5....

read more

Shanghai

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

SHANGHAI, UNA MENTIDA PIETOSA Les tres érem amigues des de l’escola i sempre ens havíem avingut molt, fins que va esclatar el problema. El Paco, el marit de la Claudia, una de les amigues, va tenir una aventura amorosa amb la Carlota. Quan tot es va descobrir, la meva situació entre elles va passar a ser molt delicada. Malgrat tot, el matrimoni del Paco i la Claudia no es va trencar i ara ja porten més d’un any de convivència, sense problemes aparents. En tot aquest temps la nostra relació ha estat només per telèfon, algun sms, i per correu electrònic. Ens felicitem el Nadal, els aniversaris i poca cosa més. Avui, per primera vegada des que es va produir el conflicte, hem quedat amb la Claudia per veure’ns a una cafeteria, ja que encara que les dues vivim a Barcelona, la nostra amistat es va refredar i estem força distanciades. Arribo una mica tard i ella ja m’està esperant, amb el seu mateix somriure esplèndid d’abans. Mentre prenem el cafè, m’explica sense que jo li pregunti, que ara està molt bé amb el Paco i jo me’n alegro per la maduresa que tots dos han demostrat, seguint junts després de tot el que va passat amb la Carlota. Tot està oblidat i ben oblidat, ens estimem molt i estem millor que mai, em repeteix. Li sona el mòbil, que ha deixat damunt la taula: un missatge. Al llegir-lo, li noto un gest a la seva cara, suau, però que li provoca un lleu canvi. A qualsevol persona se li hagués passat per alt, però a mi no, la conec des de fa molts anys. És el Paco, em diu, la setmana que ve se’n torna a anar a la Xina. Segueix viatjant molt, a l’empresa no poden viure sense ell, ja saps, les vendes, amb la crisi… i torna a lluir el seu somriure. Aquest només l’identifico jo: els llavis tensos, les galtes aixecades exhibint la seva fantàstica dentadura. Així, d’aquesta forma sempre aconsegueix desviar l’atenció dels seus ulls a la seva boca. Però avui no sóc sols espectadora, soc la destinatària d’aquell somriure. S’aixeca per anar al bany i quan torna, paga els cafès a la caixa. La nostra trobada sembla que s’ha acabat. Diu que se li ha fet tard i ja dempeus, em pregunta en un to que vol ser neutral, saps alguna cosa d’ella?  Li contesto que treballa a l’estranger, en una empresa multinacional que te seus per tot el món,  i que mantenim un cert contacte pel Facebook, espero que no et sàpiga greu, ara viu a… i li he dit Chicago, en lloc de Shanghai.                Jordi Esteller...

read more

Una excursió diferent

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

A les dotze del migdia, la meva dona i jo arribàrem, des de Núria, al Pic de l’Àliga, punt de trobada acordat. El temps, immillorable per un dia de tardor: un cel sense núvols, on un sol intens cremava la pell. La grandària majestuosa de les muntanyes, amb alguns dels seus cims ja blanquejats, contrastava amb una vegetació plena de tota classe de tonalitats verdoses, que deixaven enrere l’estiu. Al refugi situat a la sortida del telefèric, els tres fills d’en Manel, rebien els que anàvem arribant, en total unes cinquanta persones, entre parents i amics, de diferents edats, fins i tot nens petits. Ens van dir que caminaríem uns tres quarts d’hora, pujant i baixant per caminets estrets de muntanya i travessant alguns rierols per damunt les pedres. Els costava decidir el lloc concret, però finalment van triar un petit replà proper a un desnivell força accentuat. Un cop allà algunes persones van treure de les seves motxilles, diversos estris i també alguns instruments musicals. En un tres i no res, amb un petit pic i una pala foradaren el terra en una fondària i una amplada aproximada d’un pam. Tot el grup, en rotllana, miràvem amb atenció i en absolut silenci tots els detalls. El fill gran, muntanyenc com el seu pare, d’una bossa que portava tragué l’urna amb les cendres d’en Manel i dirigint una mirada de complicitat a la seva mare i als seus germans, les abocà poc a poc dins el sot, al temps que una flauta, una guitarra i un violí començaren a sonar. Després, diversos parlaments de record, d’agraïment, cançons, l’hora dels adéus, el cant dels ocells, un parenostre… Molts ulls deixaren anar, durant una bona estona, llàgrimes d’emoció. El moment, entranyable, ho mereixia. Les restes d’en Manel, descansaven, per sempre, al seu lloc preferit. Jordi Esteller...

read more

Costa recuperar l’ànim

Posted by on Feb 28, 2014 in Relats i Contes | 0 comments

La Mercè portava uns quants mesos llevant-se a dos quarts de set del matí i abans de les vuit ja estava al despatx. Sobre tres quarts de nou, cada dia trucava a casa i parlava amb en Ricard i les nenes. Ell s’ocupava d’aixecar-les, arreglar-les i deixar-les a l’autobús. Aquesta trucada diària la feia sentir-se més bé, com si se’n ocupés i controlés d’alguna manera que la família funcionava. També arribava força tard al vespre. Estava entregada en cos i ànima al projecte que duien a terme un nombrós equip de gent de diferents països i cultures, que li havia tocat liderar. No era una feina gens senzilla, però l’apassionava i la feia amb gran il·lusió. Amb notables sacrificis, estaven aconseguint anar tots a una i fer un bon treball. Eren conscients de que quedava ben poc per poder fruir la satisfacció que proporciona haver acabat una tasca difícil, amb un èxit considerable. En Ricard acceptava bé la situació que li tocava viure, sabia que era temporal, uns quants mesos, potser mig any. Estimava molt a la Mercè i respectava la seva professió. Tenia bogeria per les filles i com que el seu horari laboral era molt flexible, s’hi podia dedicar més, cosa que el complaïa especialment. Apart que, quan sorgia alguna situació d’emergència, sabia que podia recórrer tant a la seva mare com a la seva sogra i alguna d’elles sempre resolia el problema de recollir les nenes de l’escola. De totes formes li hagués agradat que la Mercè fos més comunicativa, però sabia que li costava molt compartir les seves inquietuds professionals. Encara recordava que l’any passat se’n havia assabentar pels altres d’aquell important projecte que li van aprovar i que fins i tot va publicar la premsa americana. Una nit, ja de matinada els va despertar el timbre del telèfon. Ella es va aixecar ràpid per contestar. Va ser una conversa curta, molt curta. Malgrat l’hora, es va posar de seguida davant l’ordinador. Al cap d’una estona, un fort soroll de trencadissa de vidres va tornar a despertar en Ricard, que es va posar dempeus en un instant. Mentre anava cap al menjador, va sentir els plors de la Mercè, que estava asseguda al sofà. Què ha passat?, preguntà esverat en Ricard. Quan es va poder calmar una mica, la Mercè va dir-li: tot s’ha acabat. Després d’uns moments de silenci li va anar explicant, entre plors, de forma retallada i amb interrupcions, que la trucada era de la central de Chicago. Em demanaven que llegís un correu que m’havia enviat el President. En quatre línies, m’ha dit que la companyia ha canviat d’estratègia i que el projecte en el que portàvem quasi sis mesos treballant, ja no interessa. Que ens dediquem a les altres activitats i deixem les reunions el més aviat possible. En aquesta època, no estem per perdre el temps. Amb la cara molt seria, desencaixada va afegir: perdona’m, he estampat el ratolí de l’ordinador contra la porta de vidre del passadís. No m’he pogut contenir, sort que no s’han despertat les nenes. En Ricard es va asseure al seu costat i li va posar el braç per damunt de l’espatlla. Va provar de dir-li algunes paraules d’ànim -que la feina, encara que inacabada li havia servit per aprendre moltes coses, que les...

read more